i blasquisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

blasquisme

substantiu masculím
Història
història hist
Moviment polític republicà del País Valencià centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari El Pueblo , i individualitzat cap al 1896, arran de l’ensorrada definitiva del federalisme de Pi i Margall.

El fort arrelament de moviments republicans al País Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca d’industrialització, la qual ha dividit el país en dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la pseudoburgesia agrícola (que potencià, des de la segona meitat del s. XIX, l’expansió de la citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la Restauració) i el món de les classes populars (que abraçava des de determinats sectors de la burguesia laica i de la petita burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta heterogènia composició social, el republicanisme valencià hagué d’establir unes bases ideològiques d’una gran flexibilitat que poden ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme laboral. Partidari, en principi, d’un republicanisme “revolucionari” —caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es relacionà ben aviat amb Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué decisiva en l’actuació i la significació del blasquisme. Un primer intent de col·laboració —la creació d’un partit denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà l’inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups respectius, com s’evidencià en llur actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de les directrius de Nicolás Salmerón, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà l’ascens al lideratge del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué l’ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els seus plantejaments polítics pel sorollós increment de l’anarcosindicalisme al País Valencià—, a partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme (des d’aquell moment el grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la qualificació d' Autonomista ), i, en definitiva, aconseguí, per mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició política del blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent, segons que convingués, anarcosindicalistes, socialistes o conservadors. Després del parèntesi de paralització que representà la dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort d’Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a una estretíssima convivència política amb el radicalisme lerrouxista. La proclamació de la Segona República Espanyola inicià, de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de destacats dirigents —posada en evidència en el sorollós afer de l’estraperlo— separaren d’una manera ostensible les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions (la primera, la radical socialista del 1931) i bona part dels efectius del blasquisme engrossiren els partits d’esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions obreres. La línia centrista de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del blasquisme.

Col·laboració: 
ACu

Llegir més...