Espècie submediterrània, és abundant sobretot en llocs més aviat secs de la muntanya mitjana, entre uns 100 i 1.600 m d’altitud, a l’estatge dels roures, els quals substitueix per degradació. Prefereix els terrenys calcaris, on contribueix a dificultar l’erosió del sòl. La fusta és molt dura, densa, homogènia i groguenca, mancada de cor. És emprat per a fer gravats (gravats al boix), instruments de vent, peces d’escacs, regles i utillatge de precisió, llançadores, etc. Planta tòxica, la seva escorça conté alcaloides (buxina, parabuxina) de pretesa activitat antipalúdica i colagoga. Diverses varietats de boix, juntament amb d’altres espècies del gènere, són emprades com a ornamentals, per llur fullatge compacte, que admet d’ésser retallat per a donar-li formes geomètriques, molt utilitzades per a fer parterres dibuixats. Fou una planta fonamental en les grans realitzacions de jardineria del segle XVIII, d’estil regular o francès.
m
Botànica
Jardineria
boix
bcatchpole (CC BY-NC)
Petit arbre, de la família de les buxàcies, d’uns cinc metres d’alçària màxima (gairebé sempre arbustiu, però, a causa del seu lent creixement i de l’explotació abusiva), de fulles petites, ovades, enteres i coriàcies, verdes tot l’any (tot i prendre tonalitats vermelloses a l’hivern), flors blanquinoses i perfumades i fruit en càpsula, acabat en 2-4 apèndixs superiors.