i bruixeria | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

bruixeria

substantiu femeníf
Esoterisme
esoterisme esot i història hist
Poder malèfic exercit per qui hom suposa que té pacte amb el diable.

A diferència, però, de la màgia pròpiament dita, que apareix com una capacitat tècnica que pot ésser apresa per qualsevol, la bruixeria és considerada una qualitat innata dels qui hom suposa que la posseeixen. L’origen de les pràctiques de bruixeria pot ésser cercat en la supervivència de cultes pagans, però molt especialment en les doctrines dualistes cristianes i en la creença en el poder del dimoni, molt esteses a l’Europa medieval. Les dones que la practiquen són anomenades bruixes , i els homes, bruixots . El poder d’aquestes persones es manifesta en el fet d' embruixar persones o animals, de malmetre les collites per mitjà de pedregades o de boires, de transformar les persones en animals i de volar, generalment muntades sobre escombres, i en la fabricació d’ungüents i de pòcimes màgiques, amb propietats narcòtiques i allucinants. És molt difícil de distingir allò que realment creien fer les bruixes o els bruixots i allò de què eren acusats pels seus denunciants o els seus jutges. És creença popular que les dones nascudes en determinats pobles (Llers, Cadaqués, Altafulla i Centelles, a Catalunya; Zugarramurdi, al País Basc) són bruixes, i que les altres adquireixen aquest poder mitjançant un pacte amb el diable o per algunes pràctiques màgiques. Aquest pacte comportava el lliurament no sols de l’ànima, sinó també del cos; així s’explicava el comerç sexual de bruixes i de bruixots amb els diables, en forma d’íncubes i de súcubes, respectivament. Els qui practicaven la bruixeria podien ésser distingits per un senyal en el cos (un punt insensible al dolor o la marca d’una pota de gripau a l’ull esquerre), o bé per l’ordalia de l’aigua, puix que les bruixes, encara que lligades de mans i de peus, no s’enfonsaven. La bruixeria comportava un culte diabòlic amb una litúrgia paròdica de la cristiana; els seus principals actes eren els infanticidis, la missa negra i les reunions de l' aquelarre o del sàbat . Aquestes reunions eren sempre nocturnes, generalment a la nit del divendres al dissabte; també n'hi havia d’especials a la nit de divendres sant, la de sant Joan i la de sant Silvestre. Ha estat gairebé sempre un fenomen propi de les zones rurals, rar a les ciutats. La bruixa és un ésser marginat de la societat, generalment una dona vella, pobra, que viu sola. El color negre, unit també al concepte de la nigromància, és relacionat amb la bruixeria. Així, els animals negres (gats, gossos o cabres) són favorables als seus arts; n'és excepció el gall, que ha d’ésser de color blanc. També s’hi relacionen animals nocturns, com els ratpenats, les òlibes, els gripaus i les serps. Per la seva relació amb el culte pagà funerari, la bruixa ha estat associada amb els megàlits. Les destrals neolítiques són anomenades pedres de bruixa , i hom els atribueix la virtut de preservar de llamps i de pedregades. Alguns indrets són popularment relacionats amb les reunions de bruixeria. Així, la ciutat de Benevent (Campània), i els Blocksberg, especialment el de Brocken (Saxònia), on és celebrada la Walpurgis; la plana de Barahona, a Castella; Corio, on es reunien les bruixes gallegues; i Cernégula, on tenien lloc les reunions de les bruixes asturianes. Als Països Catalans, la muntanya del Pedraforca i el pla de les Bruixes, prop de Vallgorguina, al Maresme. Per tal d’allunyar les bruixes, a més de l’aigua beneita i del llorer, el boix o la creu de palma beneits, eren emprats l’espígol i les panotxes de blat de moro clavades a la porta de la casa: les bruixes s’entretenien comptant els grans de cada panotxa i s’oblidaven de fer mal. El cant del gall, la sortida del sol, el senyal de la creu o el nom de Déu trencaven l’embruixament. Igualment era vàlida contra l’embruixament o el mal donat el senyal fet amb la mà anomenat figa. La bruixeria fou considerada ja des del s. XIII per l’Església Catòlica una heretgia o una secta, i tant la inquisició com l’autoritat civil la perseguiren. Les butlles pontifícies d’Alexandre IV (1258) i especialment les d’Innocenci VIII ( Summae desiderantes, 1484) i de Sixt V ( Coeli et Terrae , 1585), així com el llibre de l’inquisidor català Nicolau Eimeric Directorium inquisitorum (1376) i el dels dominicans alemanys Kramer i Sprenger Malleus maleficarum (‘El martell de les bruixes’), publicat el 1486, iniciaren la gran persecució contra la bruixeria en els països europeus, que assolí la màxima virulència als s. XVI i XVII. Les acusacions es concretaven en el poder de volar, de fabricar ungüents màgics i d’assistir als akelarre . La pena aplicada per als convictes era generalment la de mort; l’execució s’acomplia amb el penjament i la cremació de la víctima o directament amb la pena de la foguera. Hom calcula que el nombre de persones cremades a França, Alemanya, Ginebra, Suècia i la Gran Bretanya fou d’unes 500 000. A Castella el primer procés famós, promogut per la inquisició de Conca contra el metge Eduardo Torralba, el 1531, acabà només amb pena de presó contra l’acusat. El 1692 el procés contra les bruixes de Salem, a l’Amèrica del Nord, tingué una repercusió extraordinària i constituí la culminació d’una onada d’histerisme col·lectiu entre aquella societat colonial. Foren famosos els processos al País Basc, especialment els de Lapurdi, pel jutge de Bordeus Pierre de Lancre (1609), i els de la inquisició de Logronyo contra les bruixes de Zugarramurdi (1610), amb sis penes de mort, entre les quals la de María de Zuzaya. És interessant l’informe posterior de l’inquisidor Alonso de Salazar (1612), que posa en dubte l’existència real de bruixes i bruixots i ho atribueix a al·lucinacions col·lectives, i les declaracions al temor de les tortures. Als Països Catalans, consten documentalment processos als s. XIV i XV, i ordenacions com la de la vall d’Àneu (1424), prohibint la bruixeria; però fou al s. XVI quan es produí el procés de les monges del convent de Benifassà, i, ja al XVII, els processos de les bruixes de Vic (1618-20), amb la mort de la famosa bruixa dita La Napa , del Lluçanès, les instruccions de Felip III als bisbes del Principat, alarmat per la gran quantitat de bruixes que hi havia al Principat i al Rosselló, i el procés del 1627 contra els seguidors del bruixot Llorenç Calmell, potser un valdès. En total, el nombre de persones cremades als Països Catalans per bruixeria degué ésser d’unes 500. Al s. XVIII hom observa una reacció contra aquesta creença, manifestada en obres com la Dissertatio de crimine magiae (1701), de Christian Thomasius, que nega el fenomen, com el pare Feijoo, en les seves Cartas Críticas , i no cal dir en les obres dels enciclopedistes francesos. Però encara el 1749 fou decapitada i cremada la superiora del monestir de Waterzell; a Castella, la beata Dolores fou penjada i cremada el 1781, i a Posen (Posnań) tingué lloc el 1793 la crema d’una bruixa. En ple s. XIX Francisca Ignacia de Sorondo, veïna d’Hondarribia, al País Basc, es féu lliurar un certificat oficial conforme no era bruixa (1826), i el 1877 foren cremades cinc dones acusades de bruixeria, a Mèxic. Actualment cap codi penal no admet la figura legal de la bruixeria, si bé hom practica i castiga en determinats estats africans els assassinats rituals que s’hi relacionen.

Col·laboració: 
JMA

Llegir més...