La distinció entre el cabotatge i la navegació d’altura té origen i finalitat essencialment fiscals. Així, tradicionalment, molts d’estats reserven el dret a la navegació de cabotatge als vaixells que arboren llur bandera. A Europa, amb un litoral relativament curt, aquesta restricció és poc aplicada, llevat en alguns estats, com és ara el cas de l’Estat espanyol, on és regulat per lleis especials que distingeixen entre el gran cabotatge,
d’abast internacional, i el cabotatge nacional
, limitat al tràfic efectuat entre ports de la Península Ibérica o entre aquests i els del Marroc, on hi ha consolat espanyol.
El cabotatge tingué molta importància als Països Catalans des de l’edat mitjana; ja al segle XIV hi havia transport poc o molt regular de distints punts de la costa catalana amb Barcelona, fet amb llondros i barquets de mitjana; més tard, a més de vaixells de port, més grossos destinats a aquest tràfic, es féu principalment mitjançant barques de mitjana o llaguts. Al segle XVII és documentat el cabotatge entre Eivissa i els ports de Sant Feliu de Guíxols i de Palamós, especialment per al transport de sal; durant el segle XVIII el cabotatge fou utilitzat també per al transport de suro. Al segle XIX les drassanes constructores d’embarcacions de cabotatge foren Arenys, Premià, Sant Feliu de Guíxols i, especialment, Blanes. El tonatge oscil·lava entre 60 i 80 tones; formaven la tripulació el patró, 5 mariners i el noi de bord.
El comerç es feia tot al llarg de la costa mediterrània, des de Cadaqués fins a Cartagena, amb les Illes Balears (els ports de més moviment eren Eivissa, Ciutadella, Maó, Palma, Andratx, Sóller i Alcúdia), i en restava pràcticament exclòs Cotlliure, en territori de l’Estat francès. Les barques de la Costa de Llevant anaven a València, Alacant i Cartagena; d’anada, amb càrrega d’obra de terrissa i fusta, i de tornada, fent escala a Torrevella, Borriana i Benicarló, carregades de sal, taronges, garrofes, arròs i vi. Les de la Costa de Ponent duien a Barcelona el vi i l’aiguardent per a l’exportació. El transport era de cost reduït, tot i el pes d’alguns materials transportats, com les rodes de molí, o el poc valor d’altres, com l’espart; les barques podien descarregar als ports o a les platges. Funcionaven línies regulars, com la de Malgrat a València, que desparegué el 1890. Havia estat un sistema pràctic de transport, més ràpid que el fet en els vells camins o carreteres, però minvà a mesura que s’anà estenent l’ús del ferrocarril i que es perfeccionà el transport per terra. Es manté encara en el transport de mercaderies entre les Illes Balears i la costa peninsular dels Països Catalans.