La caça fou una de les primeres activitats bàsiques humanes. Durant el Paleolític i l’Epipaleolític constituí la font essencial de l’alimentació, complementada amb la recol·lecció de vegetals i la captura d’animals petits. A partir de l’aparició de l’agricultura i la ramaderia, a l’època neolítica, vers el 7000 aC, fou encara durant segles un complement important, tant com a aliment com per l’aprofitament de les pells. Era feta amb trampes, per a les bèsties més grosses, i amb armes. La gran majoria dels pobles primitius actuals combinen la caça amb els productes agropecuaris. Les àrees de poblacions tradicionalment recol·lectores i caçadores són els EUA i el Canadà, les terres baixes de l’Amèrica del Sud, Austràlia i certes zones de Sibèria, d’Àfrica i del sud-est asiàtic. La pràctica de la caça comporta l’existència d’una població disseminada i de baixa densitat. La tècnica varia des dels simples clots fets pels pigmeus per a fer ensopegar l’animal fins a les grans estacades asiàtiques per a la caça d’elefants, els filats, els paranys amb ressort, armes de complexitat diversa, etc. Sovint és emprat el reclam i la disfressa. La pràctica de la caça va lligada a determinats cultes a les divinitats de la caça i del bosc, amb rituals màgics propiciatoris i costums especials quant al costum ritual i estacional de l’animal caçat. Ja a les cultures històriques del Pròxim Orient la caça era un joc o deport de les classes aristocràtiques: els reis assiris importaren lleons africans, que reservaven per a aquesta mena de caça; els egipcis, ultra practicar la cacera amb gossos, dominaren la tècnica del bumerang. A la Grècia clàssica hom utilitzava gossos i cavalls, i també filats i paranys de fusta. A la Roma antiga, fins i tot foren organitzades caceres d’animals exòtics per als jocs de l’amfiteatre. A l’edat mitjana, amb el desenvolupament del feudalisme, la caça es convertí, en gran part, en un privilegi dels senyors i en un exercici propi dels cavallers, que es preparaven, així, per a la guerra, entre els quals es desenvolupà la munteria —per a la cacera major— i la falconeria —caça amb ocells de presa—; el poble caçava amb ballestes, xarxes, ceps, llaços i reclams. Als Països Catalans, malgrat l’abundància de caça menor (llebres, conills, perdius, faisans, francolins) i àdhuc de caça major (cérvols, llops, senglars), calgué limitar l’exercici de la caça; a les corts de Barcelona del 1456 hom limità la caça de perdius, faisans i francolins de Carnestoltes al setembre (excepte per a la falconeria), prohibí absolutament la caça amb reclam i protegí els coloms i els colomars. L’aparició de les armes de foc modificà les tècniques anteriors i motivà l’especialització dels gossos (gossos de mostra, de caça, de quest, de presa). A partir dels segles XVI i XVII el creixement demogràfic a una gran part d’Europa causà un notable despoblament de la salvatgina, especialment de la caça major. L’evolució de la regularització del dret de caça en època moderna ha contribuït a consolidar-ne l’aspecte esportiu.
En cinegètica, hom classifica la caça en funció del pes i de les característiques de la presa. La caça major comprèn les peces amb un pes superior a 10-12 kg; les espècies més conegudes als Països Catalans són l’os bru, el cérvol, el senglar, la daina, el llop, la cabra salvatge, l’isard i el linx entre els mamífers, i el pioc salvatge, el gall salvatge, els grans ocells de presa i la grua entre els ocells. La caça menor és la que s’adreça a la captura de peces més petites, com el conill, la llebre, el teixó, el talp, la guineu, l’esquirol i el gat mesquer entre els mamífers, i la perdiu, la guatlla, el tudó, la becada, els ànecs i gran varietat de moixons entre els ocells.
Quant als procediments de caça, el més generalitzat és la caça a mà o a la mala, en la qual el caçador, amb gos i escopeta, sol o amb colla, tresca per la muntanya, tractant d’aixecar la caça. La varietat d’esquivar la caça requereix l’acció dels batedors, els quals aixequen la caça mitjançant sorolls, crits i trets, dirigint-la a llocs favorables a l’acció dels caçadors emboscats. La caça a l’aguait és el sistema més estès per a peces de caça major: demana un bon rastrejament i la localització dels punts d’abeurada per tal d’assolir la peça per sorpresa; en certs casos, hom disposa un esquer, i generalment té cura d’apropar-se avançant contra el vent, per tal d’evitar d’ésser flairat per l’animal (caça per acostament). Les caceres més espectaculars han estat sempre les anomenades chasse à courre (‘caça a la cursa’), en les quals una nombrosa partida de cavallers, amb abundant desplegament de mitjans (gossades, batedors, instruments de vent, vestuari, etc.), tracta d’aconseguir una guineu o un cérvol en camp obert. La caça d’albufera i la caça d’ocells aquàtics participen de la tècnica de l’aguait i de la batuda, i hom empra en aquest cas embarcacions, material i gossos adients. En les modalitats de caça sense armes cal esmentar la caça amb cusses eivissenques, practicada a Mallorca fins a època recent: els gossos, encollats de dos en dos, en començar a clapir, eren dirigits amb xiulets i trets de fona de manera que encerclaven la peça tallant-li la sortida. Més populars són les distintes modalitats de caça amb parany, i hom distingeix la caça amb reclam i la caça amb vesc o amb trampa. Sovint, però, hom combina l’ús del reclam amb el parany i la caça amb armes de foc amb les trampes. Així mateix, hom empra el llaç i els filats (reservats, generalment, per a la caça dels moixons i les guatlles); la caça amb fura, bé que ha estat prohibida, ha tingut una gran difusió (la fura és situada davant la boca del cau per tal d’aconseguir el conill viu, en sortir empaitat).
Legislació sobre la caça
En l’aspecte jurídic el dret romà ja reconeixia la caça com un dels modes d’adquisició de la propietat, en considerar els animals salvatges com a res nullius (‘coses de ningú’), que podien ésser objecte d’apropiació per tothom, adhuc en terrenys de propietat d’altri. Aquest dret es perdé progressivament a l’edat mitjana en benefici dels senyors, els quals es reservaren la caça com un dret feudal més. En desaparèixer les institucions feudals i regalistes, el dret de caça tornà a ésser reconegut com un dret individual general, l’exercici del qual fou regulat per lleis especials en tots els països. La regulació legal sobre la caça afecta tant els conflictes entre dret de caça i propietat com els problemes de coordinació entre l’exercici d’aquest dret i l’interès general (conservació de les espècies animals, seguretat pública, etc.). Normalment hom reconeix el dret de caçar a tothom qui tingui una edat mínima (15 anys) i que hagi obtingut la corresponent llicència de caça. Enfront dels terrenys de caça lliure (dels quals hom exclou els closos o tancats i els dedicats a determinats conreus), hi ha els parcs, els refugis o les reserves nacionals i els vedats particulars o locals, etc., on la caça és limitada. Quant al temps, és defès legalment de practicar la caça durant la veda, que és periòdica i depèn de les espècies animals i dels llocs, a part la prohibició general de caçar fora de determinats horaris (hores de sol), etc. Els mitjans de caça són també limitats o prohibits (reclams, fures, etc), a part l’exigència de llicència d’armes per a emprar les de foc. Hom atribueix la propietat de les peces de caça a qui les mata o captura. Els usos i els costums locals decideixen sobre la propietat de les peces ferides ensems per diferents caçadors, bé que és norma general d’assignar la propietat al caçador que les mata en cas de caça menor, i a l’autor de la primera sang, si es tracta de caça major. Per a la vigilància contra les infraccions en matèria de caça, és freqüent el nomenament de guardes jurats especials.