caló

m
Lingüística i sociolingüística

Denominació que reben els diversos parlars gitanos de la península Ibèrica.

Al s. XIX aparegueren els primers vocabularis de caló: els de Richard Bright (1817, 1818), George Borrow (1841) i Francisco Adolfo Coelho (1892). Els estudis de Joan Givanel i Mas (1919) i de Max-Léopold Wagner (1924) sobre el caló català (com a part integrant de l’argot barceloní) a causa de l’estat de corrupció de la llengua destrien difícilment els mots genuïns. Malgrat tot, poden ésser reconstruïdes algunes característiques del caló català dels s. XIX i XX, el qual conserva pocs trets del primitiu parlar gitano , que resten limitats generalment a les arrels d’uns quants termes. Alguns d’aquests termes han entrat a formar part del llenguatge popular català comú. Com a restes de la morfologia caló hi ha alguns sufixos amb valor semàntic, com -ipén , que expressa el caràcter o la qualitat ( catipén , ‘pudor’), el sufix femení ( busnó , ‘home’, busní , ‘dona’; xavó , ‘noi’, xaví , ‘noia’), així com la conservació de formes pronominals ( man , manguis , ‘jo’, ‘mi’).