OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

campana

substantiu femeníf
Música
Secció d’una campana
© fototeca.cat
música mús
Instrument idiòfon de percussió, fet de metall, generalment de bronze, i que té la forma d’un vas rodó, d’amplària creixent devers la boca, el qual va suspès boca avall i sona quan les seves parets són percudides per un batall a l’interior o per un martell a l’exterior.

La campana, que es troba ja en totes les civilitzacions antigues a partir de les de l’Orient Mitjà, ha estat utilitzada al llarg de la seva història per a senyals cultuals, festius, de dol, de perill, de les hores, de convocatòria, etc.

Amb finalitat musical, ha constituït conjunts capaços de formar un dibuix melòdic (carilló).

Generalment les grans campanes són suspeses en llocs alts: torres i altres construccions especials (campanar). En aquest darrer cas, a les campanes de batall, la percussió és obtinguda generalment en tibar una corda, l’esforç de la qual és transmès mitjançant una politja a un bastigi anomenat jou, que pren un moviment oscil·latori i el comunica per mitjà d’uns tirants a la corona (conjunt d’anses per on la campana és subjectada); a l’interior hi ha una argolla subjectadora del batall, el qual colpeja la secció més ampla de l’instrument, denominada panxa. La peça que assegura la campana i li fa de contrapès en ventar-la és anomenada capçal. L’impuls és donat sovint també per mitjans mecànics i, modernament, elèctrics. Hom toca, branda o venta la campana quan el batall o el martell la colpegen pausadament; la repica quan ho fa amb tocs vius i repetits; la volteja o llança al vol quan és el moviment de rotació de la campana que fa sonar en copejar el batall.

La introducció de la campana en el culte cristià és atribuïda a sant Paulí (segle VI), bisbe de Nola, Campània (d’on sembla derivar el nom). Fins al segle VIII, però, no consta la construcció de campanars per a convocar els fidels al temple. Des del segle XIII se'n conserven de datades i sovint porten inscripcions que en detallen la finalitat.

El toc de campana és específic i ha creat un autèntic llenguatge. Als Països Catalans, hom diferencia els tocs segons que assenyalin pràctiques religioses (tocar a missa, a rosari, toc d’àngelus), defuncions (tocar a morts), lent i solemne i variant segons l’edat, el sexe i l’estat del difunt, naixements (tocar a bateig, alegre i variant segons el sexe del nou nat), mal temps, foc, sometent; les hores són assenyalades per la campana, i una de més petita assenyala els quarts. Les campanes tenen un cerimonial propi de benedicció, anomenat popularment bateig; sovint són conegudes pel seu nom (la Tomasa de la seu de Barcelona, la Capona de la de Tarragona, la Maria Miquela de la de València, etc).

Campana de Montblanc
© C.I.C.-Moià
A partir del segle XVI era reconegut al cap d’artilleria d’un exèrcit de poder requisar les campanes de les poblacions preses per la força a fi de fondre-les per a fer canons (dret de campana); generalment les poblacions les rescataven mitjançant el pagament en moneda. En la guerra contra Napoleó, les forces franceses exigiren, encara, les campanes a Lleida, Mequinensa, Tarragona i València. Les campanes eren també castigades governativament: així, hom prohibí de tocar l’Honorata de Barcelona després del setge del 1714.

Amb la distinció entre municipi i parròquia, especialment des de la Revolució Francesa, el toc de campanes (especialment el de les hores) fou atribuït a les corporacions municipals.

Els batalls de les campanes més petites, com les que assenyalen el moviment dels trens a les estacions o les dels vaixells, són impulsats per una petita corda subjectada a l’extrem inferior del mateix batall.

La fabricació d’una campana s’inicia amb la preparació d’un nucli o motlle interior recobert d’argila, damunt el qual hom construeix una campana falsa amb argila fàcilment trencadissa, de forma i dimensions iguals a la campana a fabricar. Hom aplica a la seva superfície amb cera les inscripcions i la decoració i procedeix després a recobrir-la amb un motlle exterior. Una vegada cuit el conjunt i retirada la campana falsa, hom procedeix a introduir la fosa de bronze de campana (més ric en estany).

Col·laboració: 
JMA / JVV

Llegir més...