campanar

El seu origen és segurament en les torres que en l’arquitectura paleocristiana servien de talaia defensiva de l’església. Per la seva missió de cridar els fidels amb el toc de les campanes (l’altura millora l’expansió del so) hom els relaciona també amb el minaret musulmà. Hom considera com a primers exemples del campanar pròpiament dit els de Sant'Apollinare Nuovo, Sant'Apollinare in Classe i San Francesco, tots ells a Ravenna, considerats del segle IX, de planta circular. En el romànic n'hi hagué diversos tipus, que responien generalment a peculiaritats regionals: així, Itàlia i Catalunya presenten campanars aïllats de planta circular (Pisa, Santa Coloma d’Andorra) i campanars de planta quadrada, amb diversos pisos amb finestres dobles, bé amb un sol campanar per església (Lucca, Breda, Taüll, Boí), bé amb dos campanars a la façana (Cuixà, Ripoll, Canigó, Sant Pere de Rodes). A Normandia hom aixecà dos campanars que flanquejaven la portada, i un tercer sobre el creuer, tots ells poligonals (Saint Etienne i la Trinité, a Caen); l’escola germànica es caracteritzà pel fet d’enquadrar els seus absis oposats i assenyalar els dos transseptes per mitjà de campanars de planta circular o poligonal (Worms, Espira). A Aragó són freqüents les torres mudèjars, de planta poligonal, fetes amb maó i rajola policroma. En els campanars gòtics predomina la planta poligonal i la incorporació al conjunt del temple. Generalment eren situats a la façana, més esvelts que no els romànics i acabats sovint en agulla o pinacle (Burgos, Chartres, Ulm, Salisbury).

Als Països Catalans abunden els campanars prismàtics, austers de decoració, acabats en terrat pla (monestir de Pedralbes, el Pi, la seu a Barcelona; la seu de Lleida, el Miquelet de la seu de València). Després del període renaixentista, que els campanars presenten elements de l’arquitectura clàssica, en el Barroc el campanar fou plantejat de nou, i presentà diverses interpretacions constructives i decoratives, especialment als països germànics (Baviera, Saxònia) i a la península Ibèrica (Galícia, País Basc, Andalusia), alguns elements dels quals passaren a Amèrica amb nombrosos exemples en esglésies de Mèxic i del Perú. Als Països Catalans, en aquest període, una base massissa sustenta un cos superior octagonal, enllaçats ambdós per una espècie de triangles esfèrics (Sant Celoni, seu de Girona) o amb elements de rajola policroma, molt freqüents al País Valencià, i apareixen els rellotges de campanar i els coronaments de ferro on hi ha suspeses les campanes. En el neoclàssic hom prescindí pràcticament dels campanars en alguns temples, i en el Romanticisme hom retornà als models medievals, especialment els gòtics. El Modernisme ofereix un exemple original de torre-campanar en els del temple de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, projectats per a unes campanes tubulars. L’arquitectura contemporània presenta noves solucions en les obres d’Alvar Aalto i de Miguel Fisac. També algunes construccions civils tenen campanar, generalment amb rellotge incorporat, amb la finalitat d’assenyalar les hores.