campanar

El seu origen és segurament en les torres que en l’arquitectura paleocristiana servien de talaia defensiva de l’església. Per la seva missió de cridar els fidels amb el toc de les campanes (l’altura millora l’expansió del so) hom els relaciona també amb el minaret musulmà. Hom considera com a primers exemples del campanar pròpiament dit els de Sant'Apollinare Nuovo, Sant'Apollinare in Classe i San Francesco, tots ells a Ravenna, considerats del segle IX, de planta circular. En el romànic n'hi hagué diversos tipus, que responien generalment a peculiaritats regionals: així, Itàlia i Catalunya presenten campanars aïllats de planta circular (Pisa, Santa Coloma d’Andorra) i campanars de planta quadrada, amb diversos pisos amb finestres dobles, bé amb un sol campanar per església (Lucca, Breda, Taüll, Boí), bé amb dos campanars a la façana (Cuixà, Ripoll, Canigó, Sant Pere de Rodes). A Normandia hom aixecà dos campanars que flanquejaven la portada, i un tercer sobre el creuer, tots ells poligonals (Saint Etienne i la Trinité, a Caen); l’escola germànica es caracteritzà pel fet d’enquadrar els seus absis oposats i assenyalar els dos transseptes per mitjà de campanars de planta circular o poligonal (Worms, Espira). A Aragó són freqüents les torres mudèjars, de planta poligonal, fetes amb maó i rajola policroma. En els campanars gòtics predomina la planta poligonal i la incorporació al conjunt del temple. Generalment eren situats a la façana, més esvelts que no els romànics i acabats sovint en agulla o pinacle (Burgos, Chartres, Ulm, Salisbury).