És compost per l’astràgal, que l’uneix al fust, una part mitjana, llisa o decorada, i l’àbac, sobre el qual descansa l’entaulament. La seva finalitat és de donar una major base al suport de l’arquitrau o l’arc, concentrant les seves càrregues de força i transmetent-les a la columna. Per la seva col·locació pot ésser de dues, de tres o de quatre cares. El capitell ha estat, en la història de l’art del món occidental, un centre d’atenció per part de les diverses cultures, i hom hi ha aplicat diverses formes decoratives que, en esdevenir cànons rígids, l’han convertit en un factor quasi definitiu d’identificació d’estils.
El món egipci ja posseïa uns tipus de capitell que són una traducció fidel dels vegetals del país: lotus, papirs, palmera. En l’art aquemènida sobresortí el tipus format per dues mitges figures d’animals adossades, que penetrà a l’Índia en temps de l’emperador Aśoka (segle III aC). El món hel·lènic conegué tres ordres arquitectònics, amb sengles solucions per al capitell: dòric, jònic
i corinti.
Perduraren, sobretot, els dos darrers, que s’estengueren geogràficament i temporalment, fins a arribar a l’Índia a través dels pobles hel·lenitzats, com els kušāna
.
En el món mediterrani es convertiren en el model ideal per a tots els estils successius. Els romans els dotaren d’una major riquesa ornamental creant el capitell compost
, i els transmeteren per mitjà de l’art paleocristià, simple intermediari, i de l’art bizantí, que els esculpí amb cisell i trepà, donant-los forma cúbica, a l’edat mitjana; fou en aquesta època que el tipus corinti triomfà destacadament, en els capitells de l’art merovingi, del visigot, de l’asturià, de l’islàmic i del mossàrab. L’art romànic desenvolupà, a més, el tipus de capitell historiat
, apuntat ja a les termes de Caracal·la, mentre que el gòtic reduí la importància del capitell autòcton per raó de la transformació de les columnes en simples bossells adossats a pilars. El Renaixement retornà essencialment a la columna de capitell corinti i compost, els quals continuaren triomfant per tot el Barroc, fins que el Neoclassicisme adoptà els ordres jònic i dòric.