En els motors estacionaris, en els quals les variacions de velocitat i de potència són poc freqüents i no han d’ésser necessàriament efectuades en un temps molt curt, el carburador és un aparell senzill. En els motors d’automòbil, on aquestes característiques són primordials, els mecanismes són més complexos, i encara més en els motors d’aviació, on cal evitar, de més a més, el perill de les glaçades de combustible a gran altura de vol, on és normal l’ús de compressors de sobrealimentació i on el carburador ha de funcionar en qualsevol posició respecte a l’horitzontal, àdhuc en posició invertida. El carburador d’automòbil més corrent és constituït essencialment per un conducte tubular de pas d’aire dins el qual hi ha un escanyall, anomenat difusor , que té per finalitat crear una acceleració de l’aire que passa pel conducte; el tubet que condueix la benzina va a parar aproximadament a la zona de màxima velocitat de l’aire; a l’extrem del tubet hi ha una petita peça anomenada gicler amb un forat calibrat, pel qual la benzina és aspirada pel corrent d’aire. La mescla adequada aire-benzina és obtinguda en règim estable, determinant les seccions de pas, del difusor per a l’aire i del gicler per a la benzina. Perquè, en un règim determinat, la mescla sigui constant, cal que les condicions d’arribada de la benzina al gicler siguin sempre les mateixes i que la quantitat de líquid xuclat depengui solament de la depressió creada davant l’orifici de sortida de la benzina; per això hom disposa un sistema de dipòsit i de boia que manté la benzina a un nivell fix, igual al del gicler. Al mateix temps que és obtingut un nivell constant, hom disposa d’una petita reserva de benzina per a facilitar les engegades. Els canvis de règim són obtinguts en fer variar la secció de pas d’aire mitjançant una vàlvula de papallona, la posició de la qual és regulada directament per l’accelerador. A un règim determinat correspon, per la succió dels pistons del motor, una velocitat de pas d’aire pel difusor i una quantitat determinada de benzina. Si, en un carburador elemental com el descrit, hom vol augmentar la velocitat accionant l’accelerador, que actua sobre la papallona, l’augment consegüent de la secció d’entrada de l’aire produeix una disminució instantània de la velocitat d’aire pel difusor, fet que provoca una disminució de la benzina xuclada i, per tant, un empobriment de la mescla i una disminució del règim del motor, que augmenta després ràpidament fins a les noves possibilitats de pas d’aire permeses per l’obertura de la papallona. A fi d’evitar aquesta disminució momentània del règim del motor en accelerar, hom munta una bomba , anomenada d’acceleració , en la qual hi ha un pistonet solidari amb el moviment de la papallona, que, a cada accelerada, introdueix una petita quantitat de benzina per a compensar l’empobriment de la mescla. Per a l’engegada del motor en fred, quan l’aspiració d’aire pel moviment del pistó es fa a velocitat molt lenta i quan la temperatura general del motor no facilita, com ho fa en calent, la vaporització de la mescla, és necessari d’enriquir-la per un dispositiu d’engegada o estàrter, que sol ésser una papallona auxiliar situada abans del difusor, de manera que limita l’entrada d’aire i que es posa en posició neutra quan el motor funciona ja en condicions normals. Per als règims molt baixos a temperatura normal, hi ha un dispositiu de funcionament lent que consisteix en un pas de benzina auxiliar i un gicler especial, dit de ralentí que desemboca dins el conducte de pas d’aire, més enllà de la papallona de l’accelerador, de tal manera que, quan aquesta és tancada, la mica d’aire que deixa passar arrossega encara la benzina que ve del gicler de ralentí, cosa que permet el funcionament lent del motor. En un motor policilíndric sol haver-hi només un carburador, que alimenta els diferents cilindres per un col·lector general d’admissió; també hi pot haver un carburador per cilindre, o bé carburadors de dos a quatre cossos, en què cada cos alimenta un cilindre o un grup de cilindres: cada cos és constituït per un conducte de pas d’aire complet, amb el difusor, el gicler i la papallona; els diferents cossos tenen en comú el dispositiu de dipòsit i la boia. La dificultat d’assolir que un carburador pugui funcionar correctament tant a baix règim (circulació per ciutat) com a alt règim (circulació per autopista) fa que la tendència actual en els automòbils de turisme sigui muntar carburadors únics de doble cos (en cada un d’ells s’ha dissenyat perquè treballi òptimament en un dels dos règims), o bé sistemes d' injecció , que, gràcies al control electrònic, permeten una regulació molt precisa de les condicions de carburació. Un altre model de carburador, utilitzat generalment en les motocicletes, regula el pas de benzina per una agulla cònica que es mou dins el forat del gicler; l’agulla és solidària amb una comporta cilíndrica que regula el pas d’aire.
m
Tecnologia
Esquema d’un carburador d’automòbil
© Fototeca.cat
Dispositiu mecànic que, en els motors d’explosió, té per missió fer la barreja d’aire i carburant (generalment benzina, o, eventualment, algun altre carburant líquid, com alcohol o benzol, o bé gasós, com butà o gas natural o gas pobre).