La caritat no és motivada pel valor de l’altre sinó que és una expansió del bé propi. En això es distingeix de l' eros , o amor motivat pels valors que hom descobreix en la persona estimada i que li són un bé; la caritat, en canvi, és l’amor immotivat, gratuït, creador de valors. En teologia, la caritat designa primàriament l’amor que Déu té a l’home i, per analogia, l’amor sobrenatural que l’home té a Déu i al proïsme (caritat teologal). L’amor que Déu té a l’home és expressió de la seva bondat infinita: segons l’apòstol Joan, “Déu és caritat” Mentre l’amor humà tendeix al que és bo i perquè és bo, l’amor diví crea el bé. En l’Antic Testament, la caritat de Déu es manifesta en l’elecció del poble d’Israel. En el Nou Testatment, es revela plenament l’amor de Déu a tots els homes en Jesucrist, el Fill de Déu encarnat i mort pels pecats del món. La caritat en l’home és la resposta a l’amor que Déu li té. És una veritable participació en l' àgape divina, però resta lluny d’ésser un amor totalment gratuït, perquè l’home, donant-se, es perfecciona. La caritat orienta alhora a estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com Déu l’estima. La caritat envers el proïsme —com la de Jesús— ha d’ésser amb obres i de debò, i s’ha d’estendre a tots els homes, àdhuc als enemics. L’amor al proïsme, quan hom l’estima com Crist l’estima, és el distintiu dels deixebles de Crist. Aquest amor sobrenatural és diferent de la filantropia, que es limita a estimar l’home prescindint de l’amor que Déu li té. La caritat en l’home és un do permanent de Déu, incompatible amb el pecat. És una virtut teologal superior a la fe i a l’esperança, perquè perdurarà en la glòria, i dóna valor meritori als actes de les altres virtuts. En el llenguatge corrent, hom anomena acte de caritat la fórmula amb què el cristià expressa el seu amor a Déu i al proïsme.
f
Cristianisme