cartulari

m

Diplomàtica i altres branques

Llibre que aplega, amb un cert ordre expositiu (s. istemàtic, cronològic, geogràfic, etc), documents i còpies de documents relatius a un determinat domini civil o eclesiàstic, la funció més important del qual ha estat la de conservar i facilitar la consulta dels privilegis, títols i drets dominicals d’una entitat jurídica o d’una família.

La presentació dels cartularis, almenys fins al s. XIII, se sol ajustar a unes característiques determinades: gran format (de quart major a foli major), en pergamí, escrit a dues columnes en lletra librària. Els cartularis constitueixen una important font historiogràfica. Cal esmentar el cartulari del bisbat de Fulda, del s. IX, un dels més antics, el Becerro gótico de San Pedro de Cardeña, i el Libro gótico de Sant Joan de la Penya. Entre els catalans, el d’Alaó, en forma de rètol, el primer de Gerri, del s. XI, el de Lavaix (del qual només es conserva una còpia del s. XVIII), el d’Ovarra, el de Tavèrnoles i, sobretot, el Liber Feudorum Major, dels s. XII i XIII, i també el cartulari de Sant Cugat del Vallès, del s. XIII, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el de Poblet, del s. XIII, i el Llibre blanc de Santes Creus, dels s. XII i XIII, conservats a la Biblioteca Pública i Provincial de Tarragona, i els de les catedrals: Libri Antiquitatum (Barcelona), Liber dotaliarum (Urgell), el d’Elna i de Roda de Ribagorça, i el Cartoral de Carlemany (Girona).