i casa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

casa

substantiu femeníf
Construcció i obres públiques
construcció constr
Nom genèric de tot edifici destinat a servir d’habitació humana.

La varietat de les exigències climàtiques, geogràfiques, econòmiques, demogràfiques, sociològiques, etc, i la variació d’aquestes exigències al llarg del temps ha produït una gran quantitat de tipus de casa, des de les formes elementals, sovint temporals o provisionals, com és ara la cabana i la barraca, pròpies del medis rurals o suburbials, fins al palau, el castell, la vil·la, el casal, pròpies de les classes privilegiades. Segons el medi en què es troba, hom distingeix la casa rural, que en la seva forma aïllada ha produït la màxima varietat de tipus, de la casa urbana, de tipus i estructura més uniforme. Els elements de la casa són, bàsicament, els fonaments, les parets, els envans, el sostre, el terra i la teulada o el terrat. Les obertures que la comuniquen amb l’exterior i la ventilen són la porta, la finestra i el balcó. Les habitacions (rebedor, menjador, dormitori, sala i, en cases antigues, saló, sala i alcova, etc) i els serveis (cuina, bany, vàter) es comuniquen directament o per mitjà de corredors o passadissos. Els diferents nivells de la casa (pis o planta) reben nom propi en algun cas (s. oterrani, principal, entresol, àtic) i es comuniquen per mitjà d’escales o ascensors. La part externa de la casa és la façana (de vegades amb galeria, porxo o solana), i, a la planta baixa, pot tenir eixida o badiu, a la banda de fora, i pati o clastra a l’interior. Per a la casa urbana, s’ha estès modernament l’ús de formigó, ciment armat, estructura mètal·lica i elements ceràmics prefabricats, així com l’ús del vidre i de l’alumini, més freqüent en els edificis comercials. Segons el règim jurídic de propietat de la casa, pot dividir-se en casa de propietat i casa de lloguer. La primera pot ésser de propietat individual, més freqüent en les petites poblacions i en la casa pairal, o bé de propietat horitzontal, on cada pis té un propietari diferent i la casa és regida pel règim de comunitat de veïns o comunitat de propietaris.

L’aparició de l’habitatge fix (cabanes, tendes, etc) és un fet típic del període neolític, propi de l’inici de la sedentarització humana. A Mesopotàmia, cap al quart mil·lenni, fou iniciada la construcció de cases amb peces d’argila, crues o cuites al sol (després, al forn). Eren cases de planta rectangular, generalment d’un sol pis, amb parets gruixudes i finestres molt petites; sovint eren construïdes sobre una plataforma per tal de protegir-les de les inundacions. De les cases egípcies de l’Imperi Antic hom coneix només alguns fonaments de Sakkarah i Hierakòmpolis (III dinastia). Les cases de l’Imperi Mitjà eren construïdes amb argila; tenien un sol pis i s’alçaven al fons d’un pati. A l’Imperi Nou, juntament amb les cases populars (de planta rectangular, un sol pis, amb rebedor, una sola habitació i cuina) hom troba riques mansions amb múltiples ambients, jardins, fonts, estanys, etc. A la Grècia neolítica, la casa era de planta circular, i evolucionà a poc a poc cap al tipus rectangular. A partir de la darreria del s. V aC els diferents ambients de la casa començaren a disposar-se al voltant d’un pati central (impluvi), circumdat per una galeria amb columnes (peristil) que comunicava amb les habitacions. Molts dels elements de la casa grega foren heretats per la casa romana, que tingué origen en la casa etrusca. La casa romana constava d’un atri o pati inicial, sovint porticat, on hom feia vida; al fons s’alçava el tablinum, o sala de rebre, i el triclini, o sala de menjar, flanquejats pels cubicula, cambres de dimensions reduïdes.

La casa catalana té l’origen històric en la casa romana i la casa islàmica (amb petites obertures a l’exterior i murs massissos, menys freqüent, però mantinguda, en la casa d’Eivissa i de la plana de Vinaròs). La cobertura és determinada pel règim pluviomètric: terrat, a la zona mediterrània seca, i teulada a les zones plujoses, amb més inclinació a les comarques on neva a l’hivern. Els elements de construcció són els més freqüents en cada comarca: la pedra, el maó (arrebossat o emblanquinat, als pobles del litoral), la teula, la tàpia (en comarques de secà) i la fusta (amb teulada de lloses de llicorella en algunes valls pirinenques). La casa rural aïllada (casa de camp, casa de pagès), amb terreny de conreu de secà, rep generalment el nom de mas a les zones de la Catalunya Nova i de l’interior del País Valencià, de masia a la zona humida del Principat, de possessió a Mallorca, i de lloc (o estància si el predi és petit) a Menorca; llur estructura és determinada pel tipus d’explotació dominant (cereals, ramaderia, vi, oli, etc). A les zones de regadiu, la casa hortícola és generalment de petites dimensions i amb predomini de construcció moderna a causa de la ràpida expansió del regadiu a partir del s. XVIII. A la zona de minifundi entre Tortosa i Oriola, principalment a l’Horta, és característica la barraca. Les grans cases de les zones de regadiu properes a Lleida i a Barcelona han rebut tradicionalment el nom de torre (aplicat modernament a la casa d’esbarjo); al País Valencià han conservat el d'alqueria. Hom destina els edificis annexos a la casa rural, excepte la masoveria o casa del masover, al bestiar, a les eines del camp i els vehicles, i a magatzem (corral, establa, pallissa, graner, celler, garatge, etc). La casa rural presenta sovint elements de fortificació (torre, barbacana, garita, matacà), reminiscència d’una època de perill (s. XVI i XVII) a causa del bandolerisme a les comarques de muntanya o de la pirateria a les del litoral; sovint rep el nom de casa forta. En general, la casa rural és coneguda pel nom del propietari o estadant actual o antic precedit per les contraccions can o cal, i son (a Mallorca i Menorca), el simple article o el substantiu mas; d’altres es designen per un topònim antic, o per un qualificatiu de l’edifici. La casa urbana, documentada des d’època romana, amb tres o quatre pisos, façana al carrer i pati o clastra interior, dividida en cossos, presenta les característiques arquitectòniques pròpies de cada estil històric. Encara existeixen (per exemple, a Barcelona) cases habitades des del s. XIII, de tradició romànica, i és freqüent la casa gòtica, amb finestrals i portal rodó. De cases senyorials o palaus, se'n conserven un gran nombre a Palma, a Ciutadella, a València i a Barcelona (carrer de Montcada). L’elevació del nombre de pisos ha estat determinada, fins al s. XIX, per la limitació del terreny (a causa de les muralles i de llurs servituds militars) i, modernament, per l’especulació del preu dels solars. La construcció d’edificis que arriben a ultrapassar les 20 plantes no és solament un fenomen de les grans ciutats, sinó també d’alguns centres turístics costaners (com Benidorm, Cullera, Palma Nova, Lloret de Mar, Platja d’Aro, Palamós, etc). A les grans ciutats, el pis principal o planta noble era habitat pel propietari de la casa, mentre que les botigues o magatzems de la planta baixa i la resta dels pisos eren llogats. L’eixample barceloní ofereix mostres de cases de veïns monumentals d’un interès artístic excepcional: la casa Batlló, la casa Amatller, la casa Lleó i Domènec o la casa Milà (la Pedrera), al passeig de Gràcia, o la casa Terrades (Casa de les Punxes) i la casa Quadres, a la Diagonal. Fora de les grans ciutats, la casa més general és la unifamiliar, d’una o de dues plantes; quan la base econòmica és agrícola, presenten dependències (estable, celler, magatzem) similars a les de la casa rural aïllada i amb entrada espaiosa destinada a guardar-hi el carro (o la barca, en les poblacions marineres).

Col·laboració: 
JMA
Llegir més...