cassació

f
Dret processal

Anul·lació feta pel tribunal suprem de les sentències judicials definitives dictades pels tribunals ordinaris, consell suprem de justícia militar o per àrbitres.

Aquestes s’anul·len cas que no s’ajustin a la llei, infringeixin les garanties processals fonamentals o, a vegades, per error en l’apreciació de les proves per part dels tribunals d’instància. Un cop anul·lada la sentència, cal remetre de nou el procés al tribunal d’origen. La institució de la cassació s’establí originàriament a França, després de la Revolució: hom establí un tribunal únic, amb jurisdicció per a tot l’estat, la funció del qual era essencialment d’unificar la interpretació de jurisprudència. El sistema de la cassació és admès en diferents estats (França, Itàlia, Espanya, etc). La regulació espanyola discrepa, en part, de l’esquema original. Hom pot recórrer al Tribunal Suprem o, en certs casos, als tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes, que actuen com a tribunal de cassació, denunciant error de llei o crebant de forma, amb possibilitat limitada de denunciar també errors de fet. En el primer cas, el Tribunal Suprem, a més d’anul·lar la sentència en dicta una altra per a substituir-la. En el segon cas, es limita a cassar la sentència i els actes posteriors al que és estimat defectuós. A Catalunya (1932-39) existí també el Tribunal de Cassació de Catalunya, i actualment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té competència per a conèixer sobre el recurs de cassació si aquest es fonamenta exclusivament en el dret català.