i cèl·lula | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

cèl·lula

substantiu femeníf
Biologia i ecologia
Cèl·lula animal
Josep Lluís Ferrer
citologia cit
Unitat fonamental de la matèria vivent.

És unitat alhora anatòmica i fisiològica, tant per als organismes unicel·lulars com per als pluricel·lulars. Hom podria dir que la cèl·lula és el sistema organitzat més simple portador de les funcions vitals. Les cèl·lules dels organismes eucariòtics són sistemes trifàsics. Una fase és la matriu protoplasmàtica, que inclou el nucleoplasma i el citoplasma, comunicats a través dels porus de la membrana nuclear. La segona és feta pels diferents orgànuls membranosos cel·lulars (reticle endoplasmàtic, complex de Golgi, lisosomes, membrana nuclear, mitocondris i cloroplasts). La tercera és el contingut d’aquestes estructures limitades per membranes.

Morfològicament, les cèl·lules dels organismes eucariòtics es divideixen en tres regions principals: membrana citoplasmàtica, citoplasma i nucli. A més, el citoplasma se subdivideix, mitjançant membranes, en un conjunt de cavitats intercomunicades que formen el reticle endoplasmàtic, el complex de Golgi i una sèrie de compartiments separats, com és ara els mitocondris, lisosomes i cloroplasts. Aquestes estructures membranoses, juntament amb les estructures nuclears (cromosomes i nuclèol) i el centre cel·lular, són els orgànuls més importants de la cèl·lula. Totes aquestes estructures constitueixen el protoplasma. El paraplasma és la part inerta de la cèl·lula: inclou el vacuoma (conjunt de vacúols) i les diferents inclusions citoplasmàtiques de reserva. L’al·loplasma comprèn les membranes esquelètiques, les formacions cuticulars i les intercel·lulars. Els cilis i els flagels (cinètides) formen el metaplasma. La mida de les cèl·lules és molt diversa; sembla que les més petites corresponen als bacteris del grup de la pleuropneumònia, que fan aproximadament 0,0001 mm de diàmetre; molts protozous, per contra, tenen a vegades més de 100 microns de diàmetre, i les cèl·lules més grosses, els òvuls dels ocells, fan alguns centímetres de diàmetre; encara cal esmentar determinades neurones que tenen àxons d’alguns decímetres de llargada i els tubs laticífers de certes eufòrbies que tenen alguns metres de longitud, fet demostratiu que hi pot haver cèl·lules més grosses, tot i que en créixer el diàmetre, i disminuïda, per tant, la relació superfície/volum, es fan més crítics els problemes relatius al transport de substàncies a través de la membrana cel·lular.

La forma de les cèl·lules, també molt variada, sol ésser relacionada amb la funció; així, la cèl·lula dels músculs llisos, especialitzada en la contracció i l’allargament en una sola direcció, és fusiforme; la nerviosa, conductora dels impulsos nerviosos, té prolongacions ramificades, etc. Tot i la gran diversitat de forma i mida de les cèl·lules, als nivells d’organització subcel·lular i molecular totes tenen una estructura i una funció semblants, i en totes es produeixen els mateixos processos metabòlics bàsics, amb reaccions bioquímiques similars. En un nivell molecular, la respiració, síntesi de proteïnes, formació d’ATP (trifosfat d’adenosina) i altres composts energètics, no difereixen d’una cèl·lula a l’altra, des dels bacteris fins a les cèl·lules dels mamífers, l’home inclòs. Amb l’ajut del microscopi electrònic i d’estudis bioquímics han estat descoberts molts nivells d’organització molecular dins les cèl·lules: molècules lliures, agrupacions de molècules, agregats de macromolècules i associacions d’agregats macromoleculars anomenats orgànuls. Aquests són especialitzats en l’exercici de determinades funcions específiques. Així, els cromosomes serveixen per a la conservació i la transmissió de la informació genètica; els mitocondris, per a la síntesi de l’ATP i per a la degradació i la síntesi de nodriments orgànics; els cloroplasts, per a la transformació de l’energia lluminosa en energia química, emmagatzemada en forma d’ATP; l’ergastoplasma, per a sintetitzar proteïnes; els lisosomes, per a la digestió intracel·lular i com a centre dels fenòmens d’autòlisi i autofàgia; el centre cel·lular, per a la cinètica de la mitosi i per a la formació de cinètides, i participa, així, en el moviment de cilis i flagels (és considerat com el ‘centre dinàmic’ de la cèl·lula); i els dictiosomes del complex de Golgi, per a acumular, condensar, transformar o sintetitzar substàncies que hi han arribat des del reticle, les quals són retingudes o bé expel·lides a l’exterior, o bé poden ésser emprades en la formació de la nova membrana divisòria durant la mitosi de les cèl·lules vegetals. La direcció de les activitats bioquímiques de totes les funcions tròfiques esmentades és feta, en l’últim terme, pels factors hereditaris o gens, que formen part de l’estructura dels cromosomes. Els cromosomes, essencials per a les funcions reproductores cel·lulars, es dupliquen amb gran regularitat durant la mitosi, i així cada cèl·lula rep un cert nombre de cromosomes i un conjunt de gens semblants als del zigot del qual procedeixen.

Totes les cèl·lules tenen moviments interns (ciclosi). Quan les cèl·lules són lliures es mouen en el medi en el qual viuen a la recerca d’aliments o per l’acció de factors físics (llum, temperatura); si les cèl·lules manquen de membrana rígida, hom parla de moviments ameboides, i, si tenen cilis o flagels, de tactismes. La cèl·lula dirigeix i coordina totes les seves activitats, i conserva, així, la seva condició d’unitat vivent; el creixement, la reproducció, el metabolisme, la regeneració, la irritabilitat i la locomoció són manifestacions de l’activitat conjunta i coordinada de tots els orgànuls cel·lulars.

Hom distingeix dos tipus de cèl·lules: la procariòtica, unitat d’estructura de bacteris i algues cianofícies, i l'eucariòtica, unitat estructural de vegetals i d’animals superiors. La cèl·lula procariòtica manca de membrana nuclear que separi el citoplasma del material genètic. Tampoc no té orgànuls diferenciats com l’eucariòtica, però, així i tot, hom ha vist en bacteris i cianofícies alguns elements cel·lulars que poden ésser considerats veritables orgànuls: nucli, membrana plasmàtica, grànuls i estructures membranoses citoplasmàtiques, anomenades mesosomes. Les cèl·lules eucariòtiques, per contra, inclouen molts orgànuls i porten el material genètic dins els cromosomes. En els bacteris no fototròfics, els sistemes enzimàtics que intervenen en la degradació oxidativa dels nodriments orgànics (respiració) i en la síntesi dels composts de gran contingut energètic són localitzats a la membrana citoplasmàtica i mesosomes. En els bacteris fototròfics i en algues cianofícies la fotosíntesi sembla que és duta a terme a la membrana citoplasmàtica i a les seves invaginacions, les quals tenen forma de vesícules (cromatòfors) o d’estructures membranoses. A les cèl·lules protocariòtiques, els grànuls, comparables als ribosomes de les eucariòtiques, sintetitzen proteïnes. La comparació entre la cèl·lula vegetal i l’animal demostra, contràriament al que hom ha pensat durant molt de temps, que la primera és més complexa i completa que la segona.

Cèl·lula vegetal
Josep Lluís Ferrer
La cèl·lula vegetal té una membrana esquelètica o bé de secreció constituïda fonamentalment de cel·lulosa, caràcter que no és en la cèl·lula animal. Si la cèl·lula és adulta hom veu grans vacúols en el citoplasma que poden incloure pigments dissolts. En la matèria fonamental hom distingeix els plastidis o plàstids i els mitocondris i, a més, un nucli, el corresponent nuclèol i diverses inclusions, les més freqüents de les quals són els eleosomes (petites gotes d’oli).

Col·laboració: 
MEsM
Llegir més...