Era format per un rectangle allargassat (arena) dividit, en sentit longitudinal, per un mur baix (spina) decorat amb obeliscs, estàtues, etc., i tres senyals cònics (meta) que marcaven la fi de la cursa. Dels costats menors, l’un tenia forma semicircular, i l’altre, lleugerament cintrada. Al voltant hi havia les graderies; a un cap, el lloc per als carros i cavalls (carceres), i a l’altre, la porta principal (porta triumphalis) amb la tribuna presidencial.
Cap circ romà no s’ha conservat en bon estat; en són coneguts molts detalls per les descripcions literàries i per les representacions figurades, sobretot en mosaics, entre els quals són importants els trobats a Barcelona i a Bell-lloc. La majoria dels circs foren construïts durant l’època imperial. A Roma, els principals foren el Circ Màxim, sota el Palatí, el de Calígula, al Vaticà, i el de Maxenci.
Cursa de quadrigues en un circ, amb la spina a la seva part superior, segons un mosaic romà trobat a Barcelona
© Fototeca.cat
L’espectacle consistia en curses de carros lleugers, quatre o vuit, segons els casos, tirats per quatre cavalls (quadriga), que havien de fer set voltes al circ. Es dividien en equips, assenyalats per colors. Originàriament foren dos: blancs i vermells; d’ençà del segle I aC, quatre, ja que hi foren afegits els verds i els blaus. Com tots els jocs públics antics, els del circ tingueren origen religiós, i durant l’Imperi foren lligats a idees astrològiques. Les voltes al circ eren relacionades amb les estacions de l’any. Cada equip representava una estació i tenia un déu protector. Els blancs representaven l’hivern i eren de Júpiter; els verds, la primavera i eren de Venus; els vermells, l’estiu i eren de Mart; els blaus, la tardor i eren de Neptú. D’ençà del segle III dC els equips es limitaren a dos: els blaus, que absorbiren els blancs, i els verds, que assimilaren els vermells; fou a partir d’aleshores —i durant tot el Baix Imperi— que s’accentuà el caràcter de “partit polític” dels equips. L’aristocràcia era partidària dels blaus; els verds eren els del poble, als quals sovint s’adheria l’emperador per fer-se simpàtic a la plebs.
Aquest caràcter continuà, molt marcat, durant l’imperi Bizantí, en què els jocs de circ foren també molt populars, ja que constituïren l’únic espectacle sense oposició directa de l’Església, contràriament al que passà amb el teatre o els jocs de l’amfiteatre. Durant tota l’època romana els propietaris de cavalls i carros foren societats econòmicament importants, mentre que els aurigues, pagats per ells, passaven d’un equip a l’altre com a simples professionals i sovint adquirien gran popularitat i es convertien en personatges famosos.