Als Països Catalans, els cirurgians formaven part de l’estament dels artistes i constituïen confraria amb els barbers o cirurgians menors (barber): la de Barcelona existia ja el 1408 sota l’advocació dels sants Cosme i Damià, patrons, també, amb la Passio Imaginis, de la confraria de Palma (Mallorca). El 1506 es constituí a Barcelona el col·legi de cirurgians, reorganitzat al s XVII i el 1708, que atorgava el títol de cirurgià a partir d’uns quants anys de pràctica i d’un simple examen. Col·legis similars foren constituïts a d’altres poblacions importants. Els fadrins tenien llur pròpia organització o agregació de joves cirurgians. Els cirurgians adscrits a l’armada rebien el nom de cirurgià de mar.
Amb els decrets de Nova Planta (1707-16), el Protomedicato de Castilla adquirí l’exclusiva de l’atorgament del títol de cirurgià, tant per als qui havien estudiat a la universitat, amb el grau de cirurgià llatí, com per als qui, matriculats simplement en un col·legi de cirurgians, tenien els graus de cirurgià romancista o de simple sagnador. El 1760 fou fundat el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que aconseguí de monopolitzar al Principat l’atorgament del títol de cirurgià (en tots tres graus), malgrat l’oposició de la Universitat de Cervera i dels col·legis antics (anomenats així en oposició als de creació recent), els quals a partir del 1795 tingueren com a cap el vicedirector del Col·legi de Barcelona amb el títol de protocirurgià del Principat (amb delegats als col·legis antics de Cervera, Manresa, Tortosa, Tarragona, Vic, Lleida i Girona). Des d’aleshores la professió guanyà en prestigi. Malgrat l’oposició dels metges, les dues professions s’uniren definitivament el 1827.