OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

clau

substantiu masculím
Oficis manuals
Claus
© fototeca.cat
oficis manuals ofic
Tija metàl·lica punxeguda per un extrem i amb cabota a l’altre, que en limita la penetració, i que, feta entrar a cops, serveix per a unir dues peces, per a penjar alguna cosa o també com a ornamentació; actua per fricció de la seva superfície amb les parets de l’orifici.

La forma, les dimensions i el material del clau dependran bàsicament de la seva funció. Antigament els claus eren forjats manualment i n'hi havia nombrosos tipus, entre els quals els més emprats eren el dinal —cairat, de 5 o 6 cm de llarg— i el mallal —de cabota grossa, en forma de mall—. La fabricació manual durà fins al primer terç del s XIX, en què començà la mecanització, que provocà una gran simplificació de les formes i una reducció dels diversos tipus. Actualment la fabricació dels claus es fa en fred a partir de barres, planxes o filferro, i hom els dóna la forma adequada per estampació en fred; solament en alguns casos de grans dimensions hom fa el treball en calent. Entre els tipus més emprats hi ha: el clau de ferrar , fet amb acer molt mal·leable, el clau de tatxa o gavarrot , curt, amb la cabota grossa i plana, les puntes , originàriament dites puntes de París , llargues i primes, el clau bret , amb punta a banda i banda, per a unir fulles de fusta, el clau de ganxo, doblegat en angle recte, que serveix per a penjar objectes, el clau de rosca o cargol. En ornamentació és emprat el clau romà , de cabota emmotllada amb rosca.

Llegir més...