Aquests solen ésser els monestirs, catedrals, universitats i similars. Els grans monestirs de l’edat mitjana tenien un claustre prop de l’entrada occidental del temple, amb comunicació amb aquest, aula capitular, sagristia, refetor, dormitori, calefactori i presons, i un altre a llevant, més petit que l’anterior i retirat darrere l’absis, reservat a l’abat i als dignitaris, pròxim a la biblioteca, sala de copistes, infermeria i cementiri. Usualment les galeries eren només a la planta baixa i construïdes amb una gran simplicitat, amb columnes i voltes de pedra, però algun cop tenien embigat de fusta, que era propi de les galeries altes, quan n'hi havia. Als monestirs i a les catedrals les columnes arrencaven d’un basament comú o pedrís, que sovint podia servir de seient, a diferència de les universitats i els edificis civils, on les columnes arrenquen directament de terra i deixen pas entre elles.
Entre els claustres romànics més notables cal esmentar, a l’Estat espanyol, els dels monestirs de Sant Joan de la Penya i Santo Domingo de Silos. A França, els de Sant Tròfim d’Arles i l’abadia de Moissac. A Itàlia, els de Sant Pau Extramurs (Roma), la catedral de Cefalù i la catedral de Monreale. Hom considera claustres gòtics interessants els de les catedrals de Burgos, Lleó i Toledo, a Espanya; els del Mont-Saint-Michel i la catedral de Rouen, a França. A Anglaterra són interessants els de la catedral de Gloucester i l’abadia de Westminster. Cal considerar també els de les catedrals de Magúncia i Hildesheim, a Alemanya. Als Països Catalans cal citar, entre els obrats al s. XII, el de la catedral i Sant Pere de Galligants, a Girona, el de Santa Maria de l’Estany i el de Sant Miquel de Cuixà; el d’Elna i el de Sant Benet de Bages són de la fi del mateix s. XII i de principi del XIII; el de Ripoll i, sobretot, el de Sant Cugat del Vallès sobresurten, a més, per llur gran riquesa escultòrica als capitells; el de Sant Pau del Camp, de Barcelona, és d’arcs lobulats, i el de la seu de Tarragona té capitells amb abundosa iconografia. El de Poblet reflecteix les normes del Cister (s. XII-XIII) i, com el de Tarragona, fou cobert amb voltes ogivals; el de Benifassà (s. XIV) segueix les mateixes normes de simplicitat. Santes Creus tenia un claustre romànic que durant la primera meitat del s. XIV fou substituït per l’actual, que introduí el gòtic flamíger. Són de la mateixa època el del monestir de Pedralbes, gran i sobri, el de Sant Francesc de Palma, els de les catedrals de Barcelona i de Lleida i, més avançats dins el mateix segle, els de la seu de Vic i el de Sant Domènec de València amb elements flamígers del s. XV. El claustre subsisteix posteriorment en la seva finalitat primitiva (convent de Bellpuig, ampliat al s. XVIII, de tres pisos) i en usos diversos com en el plateresc del col·legi de Sant Macià per a l’ensenyament de moriscs —fundat per Carles V a Tortosa (1544)— i en el renaixentista del col·legi del Corpus Christi de València. Del s. XVII hi ha a Barcelona el de l’antiga Casa de Convalescència, el del convent de mercedàries —actualment Capitania General— i el del convent del mateix orde a Sant Ramon del Portell. Al convent de Sant Domènec de Vic se'n conserva un del principi del s. XVIII, amb dobles arcs ficticis que recolzen alternativament sobre columnes corínties i capitells penjats, sense columna, expressió del barroquisme; del mateix segle, més clàssics, hi ha els de la Universitat de Cervera, els de l’antiga Duana de Barcelona, actual Govern Civil, i els neoromànics de la Universitat de Barcelona (s. XIX), obra d’Elies Rogent.