Derivat del psalterium i del tympanum , la seva característica principal és que les cordes, normalment d’acer, tesades dins una caixa de forma semblant al piano de cua modern, són pinçades per un bec de cuir, emplaçat en el martinet, el qual és posat en moviment per la tecla. En la seva forma definitiva posseeix dos teclats, nombrosos registres (accionats amb les mans o mitjançant pedals ) amb la funció de combinar els diversos jocs de cordes (4, 8 i 16 peus) i les sonoritats especials (llaüt, per exemple), així com la d’acoblar tots dos teclats. Del s. XVI al XVIII fou l’instrument més important, tant en el pla solista com en el de la música de cambra. L’invent del piano, a mitjan s XVIII, n'ocasionà la desaparició gradual, bé que al s. XX se n'ha produït una renaixença i s’ha estès el costum d’interpretar-hi la música que hi és expressament escrita. D’altra banda, alguns compositors contemporanis (Falla, Frank Martin, Bohuslav Martinů, Poulenc, etc) l’han inclòs en llurs obres.
m
Música