El comparatisme procedeix observant les concordances entre determinades formes de les llengües de la família, i eventualment reconstrueix o postula la forma de la llengua mare, si aquesta, com és generalment el cas, és ignorada i no se n'han conservat documents. El descobriment bàsic del comparatisme és que les correspondències entre les formes de les llengües d’una família són sistemàtiques, en el sentit que un determinat element de la llengua mare (per exemple, un fonema o un grup de fonemes) es transforma sempre de la mateixa manera a cada llengua de la família, i així s’estableixen, no correspondències isolades, sinó sèries de correspondències, que són les que tenen valor probatori. Sèries com fet / fatto / hecho / fait / fapt; llet / latte / leche / lait / lapte; nit / notte / noche / nuit / noapte; etc, demostren que el català, l’italià, el castellà, el francès i el romanès deriven del llatí. Establert aquest descobriment, es converteix en principi metòdic, que obliga a rebutjar les correspondències que no s’insereixen dins el sistema. De tota manera, certs fenòmens particulars poden desorganitzar el sistematisme, però aleshores cal identificar-los i descriure'ls amb precisió. Així, les correspondències vuit / huit i nit / nuit divergeixen de dues maneres distintes, però és segur que els mots es corresponen (el català antic tenia uit i nuit). D’altra banda, les correspondències entre mots no són tampoc el fet central en la recerca comparada: tenen molt més valor demostratiu les coincidències estructurals, sobretot en el domini de la morfologia. Quant a la llengua mare que el comparatista reconstrueix per a una família de llengües, no és mai una llengua en el sentit ordinari del terme, sinó només un conjunt de fórmules abstractes, que el lingüista interpreta com un resum de les correspondències observades entre les llengües. El mètode comparatiu no permet mai d’arribar fins a un estadi originari o primitiu del llenguatge; l’indoeuropeu és la llengua reconstruïda que hom pot fer remuntar més amunt en el temps, però no més lluny de cinc o sis mil anys enrere, xifra insignificant en relació amb el temps que fa que la humanitat posseeix el llenguatge. El comparatisme nasqué al començament del s. XIX, i hom aviat pogué establir unes quantes famílies de llengües: l’ugrofinès, el semític, el bantú i, principalment, l’indoeuropeu. Des de Rasmus Rask i Franz Bopp, amb Jacob Grimm i Friedrich Diez en dominis particulars, i passant per August Schleicher fins als Junggrammatiker, són els indoeuropeistes els qui, progressivament, han refinat més el mètode comparatiu. Amb Antoine Meillet culmina en certa manera el comparatisme clàssic. Durant el s. XX, el mètode ha progressat principalment en tres direccions: en primer lloc, els lingüistes nord-americans, encapçalats per Leonard Bloomfield i Edward Sapir, que han demostrat que hom pot fer bé la comparació igualment amb llengües sense documents antics i només observables en l’estat actual; en segon lloc, per obra principalment d’Emile Benveniste i Jerzy Kurylowicz, amb què hom ha demostrat que la reconstrucció interna permet de remuntar fins a estadis de l’indoeuropeu molt més reculats que els obtenibles directament de la comparació de les llengües; i, en tercer lloc, lingüistes com N.S.Trubetskoj i Roman Jakobson, que han assenyalat certes limitacions bàsiques del mètode i la forma com els processos d’associació i difusió de les llengües poden interferir amb el parentiu genètic.
m
Lingüística i sociolingüística