conductisme

behaviorisme

m
Psicologia

Doctrina psicològica segons la qual l’estudi de la conducta ha de circumscriure’s a l’estudi de les dades objectivament observables i mesurables del comportament, excloent-ne la descripció del contingut de la consciència i prescindint de la introspecció.

John Broadus Watson, el seu creador, entenia la conducta com un conjunt de respostes originades per diferents estímuls procedents del medi ambient, que expressen la capacitat dels éssers vius d’adaptar-se al medi ambient, és a dir, d’aprendre. El conductisme ( behaviorisme ) sorgí al començament del s. XX com a reacció extrema enfront de l’especulació i de l’introspeccionisme dominants en la psicologia de l’època. Té com a fonts el funcionalisme, la psicologia animal, la reflexologia russa i el connexionisme de Thorndike. El conductisme de Watson, radical, fou àmpliament superat anys després, especialment a partir dels anys trenta, quan sorgí l’anomenat neoconductisme, format, entre d’altres, per Guthrie, Hull, Skinner i Tolman. Tots ells, però, conserven les teories bàsiques de Watson i del conductisme: objectivitat, ambientalisme, aprenentatge i visió mecanicista de la conducta. El conductisme, si bé no ha explicat la totalitat dels fenòmens psicològics, ha fet grans aportacions a la psicologia, especialment pel que fa a la teoria de l’aprenentatge.