John Broadus Watson, el seu creador, entenia la conducta com un conjunt de respostes originades per diferents estímuls procedents del medi ambient, que expressen la capacitat dels éssers vius d’adaptar-se al medi ambient, és a dir, d’aprendre. El conductisme ( behaviorisme ) sorgí al començament del s. XX com a reacció extrema enfront de l’especulació i de l’introspeccionisme dominants en la psicologia de l’època. Té com a fonts el funcionalisme, la psicologia animal, la reflexologia russa i el connexionisme de Thorndike. El conductisme de Watson, radical, fou àmpliament superat anys després, especialment a partir dels anys trenta, quan sorgí l’anomenat neoconductisme, format, entre d’altres, per Guthrie, Hull, Skinner i Tolman. Tots ells, però, conserven les teories bàsiques de Watson i del conductisme: objectivitat, ambientalisme, aprenentatge i visió mecanicista de la conducta. El conductisme, si bé no ha explicat la totalitat dels fenòmens psicològics, ha fet grans aportacions a la psicologia, especialment pel que fa a la teoria de l’aprenentatge.
m
Psicologia