i conestable | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

conestable

substantiu masculím
Història
història hist
Dignitat palatina i, més tard, militar, derivada del comes stabuli o cap de les cavallerisses dels emperadors romans del Baix Imperi.

Adoptada pels reis merovingis i després pels carolingis i capetians, Enric I li donà, vers el 1050, un caire militar. Vers el 1120, Lluís VI féu conestable el seu cosí Raoul de Vermandois i li confià per un quant temps el comandament del seu exèrcit. Finalment, el 1191, Felip August suprimí la senescalia i passà la seva facultat militar de cap suprem de la host reial al conestable. Amb aquest caràcter tan important es mantingué d’una faisó més o menys efectiva fins que fou suprimida, el 1627, pel cardenal Richelieu. El 1804 Napoleó restablí el càrrec i el donà al seu germà Lluís (gran conestable) i al mariscal Beethier (viceconestable), però la dignitat desaparegué definitivament amb la restauració dels Borbó. A la baixa edat mitjana els reis hispànics establiren aquesta dignitat imitant els sobirans de França. A Castella, Joan I (1382) féu condestable Alfons d’Aragó, duc de Gandia, i l’investí de les facultats militars supremes dels antics alférez . A la segona meitat del s XV, la dignitat, gairebé purament honorífica, acabà vinculant-se a la família dels Fernández de Velasco, comtes d’Haro. Aquest segle, també els reis de Navarra i Portugal crearen aquesta dignitat, la navarresa, vinculada als comtes de Lerín. A Navarra, vers el 1430, a favor de Luis de Beaumont, en la descendència del qual continuà, el càrrec comportava la presidència de les Corts. A Portugal fou conestable l’infant Pere, més tard rei dels catalans (1463-66).

Llegir més...