congregacionalisme

m
Cristianisme

Sistema protestant d’organització eclesiàstica que presenta l’Església local com a cos de creients independents i autònom regit per l’Escriptura i que té el Crist com a únic cap (és a dir, sense cap autoritat sinodal o episcopal).

Aparegué a Anglaterra al segle XVI, entre els puritans, com a protesta contra el sistema presbiterià i anglicà. Robert Browne i Joan Robinson en foren els principals dirigents, però tingueren l’ajut d’homes com Cromwell i Milton. A Amèrica del Nord han exercit una gran influència. Les Esglésies congregacionalistes són agrupades en el Consell Congregacionalista Internacional, que l’any 1970 es fusionà amb l’Aliança Reformada Mundial. Als Països catalans, el congregacionalisme no forma una confessió definida, sinó que es manifesta en l’administració eclesial de la majoria de les comunitats organitzades: Esglésies baptistes, pentecostals, dels Germans i àdhuc l’Església Evangèlica Espanyola, que, tanmateix, celebra sínodes amb algunes atribucions executives. Barcelona i el seu entorn n'aplega 72 comunitats, unes 20 són repartides per la resta del Principat de Catalunya, 30 al País Valencià i 10 a les Illes.