L’aplicació del terme a d’altres verbs de funció més o menys anàloga (estar, semblar, tornar-se), proposada per alguns gramàtics, no sembla recomanable. La tradició gramatical grecollatina exagerava la importància i l’excepcionalitat d’aquest verb, perquè gairebé no coneixia sinó la lògica sil·logística, que és una lògica de les classes, i ésser és un verb essencialment classificador (a part la seva funció com a formador del passiu i les funcions auxiliars que té a certes llengües, com el francès). Una doctrina que procedeix de l’antiguitat, però que els gramàtics de Port-Royal formularen amb un màxim de rigor i de nitidesa, és que ésser és subjacent a tot altre verb, o sia que tota frase és, en el fons, atributiva i tot verb pot ésser resolt en una forma nominal juntament amb una forma finita del verb ésser: canis currit, per exemple, equival a canis est currens. Per això era usual de dir que ésser és el verb substantiu. La teoria té valor perquè mostra el gran nombre de trets sintàctics comuns als verbs normals i als adjectius, però té el defecte de dissimular que a les llengües indoeuropees antigues, i encara en el rus actual, la còpula no és de cap manera necessària per a introduir un atribut: n'hi ha prou amb la juxtaposició. I en el camp de la lingüística general, llevat de l’indoeuropeu, la noció de verb copulatiu té segurament una aplicació molt limitada.
m
Gramàtica