Les cosmologies construïdes en el decurs del temps han estat reflex de l’ambient fisiconatural i sociocultural del lloc i del moment en què sorgiren. Però d’aquesta simple projecció d’experiències quotidianes, com és el cas de les cosmologies primitives, hom ha passat a les construccions metafísiques dels filòsofs i als complicats models matemàtics de la ciència actual. A l’Occident la cosmologia és reduïda actualment a una branca de l’astronomia ( cosmologia )2), i torna a relacionar, per una necessitat intrínseca al propi discurs científic, el que és l’estat actual de l’Univers (objecte d’estudi de la cosmologia tradicional) amb el que en fou l’origen (objecte especulatiu de la cosmogonia), com era tradició a les cultures antigues. Aristòtil es desféu d’aquesta tradició, en limitar-se al camp estricte de la cosmologia. I, així, l’escolàstica pogué diferenciar la seva cosmologia (d’herència aristotèlica) i la seva cosmogonia (les arrels de la qual eren bíbliques). Les primeres cosmologies que presenten hipòtesis no estrictament religioses són les dels pensadors grecs, els quals arribaren a reconèixer l’esfericitat de la Terra i a introduir la idea que girava entorn del Sol, hipòtesis, ambdues, contràries a totes les cosmogonies precedents, segons les quals la Terra era immòbil, aplanada, segons els uns, i bombada, segons els altres, i coberta d’un firmament sòlid. Tanmateix, hom continuà considerant la Terra com a centre del cosmos i adjudicà al cel una materialitat substancial, formada ja no per una única volta celeste, sinó per múltiples esferes (de 8 a 27). El model cosmològic grec, que, en aquest pla, assolí l’expressió més completa amb Ptolemeu, dominà durant molts de segles el pensament occidental. Al s. XVI Copèrnic inicià, però, la seva gran revolució en desplaçar la Terra de la posició del centre de l’Univers. I, posteriorment, G. Bruno, J. Kepler, G. Galileu i I. Newton no feren sinó donar estatut universal i científic a la revolució copernicana ( astronomia). La insistència que hom troba, per exemple, en Aristòtil sobre la necessitat de partir de l’experiència i de l’observació de la natura demostra ja la voluntat científica i investigadora de Grècia. Però, de fet, la pobresa dels mitjans d’investigació determinà que aquesta cosmologia grega s’apropés més a l’especulació metafisicoontològica que no a una veritable ciència fisiconatural. Això val per a Tales de Milet, Empèdocles, Demòcrit i Anaxàgores, i també per al mateix Aristòtil, la doctrina del qual sobre la matèria i la forma (hilemorfisme)) no és sinó una aplicació cosmològica de la constitució metafísica de l’ésser com a potència i acte. Problemes com els de l’espai i del temps, del moviment i del canvi substancial, del continuum o de l' actio in distans seran llocs comuns —com també l’hilemorfisme— d’una escolàstica que estructura la seva cosmologia a partir del pensament hel·lènic. I Descartes mateix n'és deutor en distingir, en el món, la res extensa (coses) i la res cogitans (l’home). Hom pot dir que Kant és el primer a qüestionar radicalment el sentit de tota aquesta aproximació especulativa respecte a la natura. I el fet que en Hegel, per exemple, la part més feble de la seva obra genial sigui la que correspon a la filosofia de la natura, no deixa de donar la raó a Kant. Fins al s. XX, però, en què han convergit els itineraris de la teoria física i el de l’observació astronòmica, no ha estat possible de plantejar rigorosament el problema cosmològic ( cosmologia )2).
f
Filosofia