Per l’acció de la temperatura, els hidrocarburs que constitueixen una fracció del petroli es descomponen formant radicals que, per una successió de reaccions, duen a la formació d’hidrocarburs de pes molecular més petit (trencament d’enllaços C-C) i dels corresponents alquens (trencament d’enllaços C-H) i, en darrer terme, si la reacció no s’atura, a carbó i hidrogen. Aquest procés, anomenat craqueig tèrmic , fou ideat per William M.Burton el 1912, i fou emprat comercialment per la Standard Oil Company des del 1913 per a l’obtenció de gasolina a partir de fraccions pesants del petroli. Des del 1941 s’ha limitat a la producció d’olefines bàsiques per a la indústria petroquímica (etilè, propilè, etc), a partir de naftes o de gas natural ( steamcracking ), i per a la reducció de viscositat en els combustibles pesants ( visbreaking ) o llur transformació en gas i carbó ( coking ). El 1936 l’enginyer francès Eugène Jules Houdry ideà el craqueig catalític , que hom efectua en una cambra de reacció en presència d’un catalitzador (òxids de silici i d’alumini) que permet d’emprar temperatures més baixes (400-500°C), i modifica profundament el mecanisme de ruptura dels enllaços C-C i, doncs, la composició del producte final. El catalitzador afavoreix, pel seu caràcter àcid, la formació d’ions carboni que, a través d’una sèrie de reaccions d’isomerització i trencament, condueixen a un producte final més isoparafínic. Per això hom l’empra amb preferència per a l’obtenció de gasolina d’elevat índex d’octà. Un cas especial de craqueig catalític és l' hydrocracking , en el qual la reacció té lloc en presència d’un catalitzador bifuncional (metall/suport àcid) i hidrogen. Del 1960 ençà hom ha incrementat l’ús d’aquest procés gràcies a la disponibilitat d’hidrogen en les mateixes refineries, com a resultat dels processos de reforming.
m
Química