Hom aplica tradicionalment aquest nom al tractat dogmàtic sobre l’ésser de Crist i la unió en ell de les natures humana i divina, i anomena soteriologia l’estudi de la seva missió redemptora. El desenvolupament teologicodogmàtic dels cinc primers segles, sobretot amb els concilis de Nicea (325), de Constantinoble (381) i de Calcedònia (451), conreà una doble problemàtica cristològica. A remolc d’especulacions diverses (adopcionisme, docetisme, nestorianisme, monofisisme, etc), hom abordà ensems la interpretació de la filiació divina de Crist, la qual donà peu a l’elaboració de la teologia trinitària, i el problema de les relacions d’aquesta filiació amb l’ésser de Crist, que dugué a la doctrina de l’encarnació. Fins ben entrada l’edat mitjana la cristologia restà, així, repartida entre les doctrines de la trinitat i de l’encarnació : hom partia de la divinitat de Jesús per plantejar-se la qüestió de com el Logos havia pres una natura humana. Dins aquesta línia especulativa, tradicional en la teologia catòlica i compartida modernament per alguns teòlegs protestants (Brunner, Barth), i que hom anomena cristologia descendent, la síntesi tomista elaborà un tractat unitari (De Verbo Incarnato), del qual anà distanciant-se progressivament la doctrina soteriològica (De Christo Redemptore). Les recerques teològiques posteriors contribuïren a refermar un tipus de mètode teològic en què l’instrument metafísic tenia un paper predominant. En una altra direcció, que donà lloc a l’anomenada cristologia ascendent, hom l’ha volguda basar en la realitat històrica de Jesús —sobre el seu missatge i destí i sobre la manera com es desenvolupà la confessió de fe de la primitiva comunitat cristiana—, per a arribar després al reconeixement de la divinitat del Crist. La primera temptativa sistemàtica en aquest sentit fou obra, al s. XIX, d’A. Ritschl, el qual fou secundat aviat per l’actual dogmàtica evangèlica (Elert, Althaus, Gogarten). Darrerament, sobre la base d’una recerca escripturística positiva, hom ha incorporat a la reflexió cristològica l’anomenada problemàtica del Jesús històric i el Crist de la fe ( Formgeschichte). L’orientació actual de la cristologia no separa ja —com feien l’escolàstica medieval i, després (s. XVI-XVIII), la primera dogmàtica protestant— la persona de Crist i la seva obra redemptora: cristologia i soteriologia són dos aspectes d’una sola realitat. De la mateixa manera hom estableix actualment una unió més estricta entre teologia i cristologia: les dades cristològiques inspiren i orienten la teologia contemporània, la característica fonamental de la qual vol ésser un cristocentrisme radical.
f
Cristianisme