i crítica musical | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

crítica musical

substantiu femeníf
Música
música mús
Anàlisi i valoració d’una peça, un estil, un autor o una interpretació musicals, sia en forma de ressenya, sia en forma d’assaig més o menys exhaustiu.

En aquest últim cas, de vegades no és clara la distinció entre la crítica i l’estudi musicològic o l’anàlisi filosòfica d’una obra musical. De tota manera, hom tendeix a considerar més pròpiament com a crítica els comentaris que apareixen en publicacions periòdiques, especialitzades o no. Hom troba ja alguns comentaris crítics aïllats en alguns tractats del s. XVI, com el Dodekachordon (1547), de Glareanus. Al s. XVII les polèmiques entre compositors (com ara la suscitada entre Artusi i Monteverdi) referents a la pràctica correcta en la composició i la interpretació incorporen molt del que actualment hom entén com a crítica musical. L’impuls decisiu a la crítica musical fou donat al s. XVIII per la Il·lustració i l’aparició del periodisme. A Alemanya, el 1722 J.Mattheson fundà la primera publicació periòdica exclusivament musical, Critica Musica, que tingué continuadors a tot Europa: a França, el Journal de Musique Française et Italienne (1764), i a Anglaterra el New Musical and Universal Magazine (1774), etc. Hom pot trobar també crítica musical en l’obra d’enciclopedistes com Rousseau, Diderot, F.M.Grimm i altres. Al final del s. XVIII C. Burney i J.N.Forkel realitzaren les primeres temptatives d’una interpretació sistemàtica i comparativa dels fets musicals des d’un punt de vista històric. Durant el Romanticisme, la crítica musical cresqué i es consolidà gràcies, sobretot, a la difusió del concert públic. Sovint els primers crítics professionals i especialitzats eren també compositors (Schumann, Weber i Berlioz, entre d’altres). Des del Romanticisme fins avui, les escoles i tendències de la crítica musical palesen la influència de corrents de pensament contemporani en d’altres camps. Del s. XIX, cal esmentar el formalista Hanslick, conegut per la seva polèmica amb Wagner, el rus Serov, d’orientació nacionalista, i H.Riemann. Al s. XX, han estat crítics de relleu A.Einstein, H.Prunières i E.Dent. Sovint la crítica ha contribuït a la revaloració i divulgació de compositors i intèrprets altrament negligits. És el cas de Bach a principi del s. XIX per part de J.F.Rochlitz i, des dels anys cinquanta, Mahler. Pels volts del 1820 aparegueren en la premsa diària barcelonina comentaris sobre les manifestacions musicals a la ciutat. El primer diari amb una secció de crítica musical fou el Diario de Barcelona, primer esporàdica i, després, regular a càrrec de Pau Piferrer, que prèviament havia fet crítica d’òpera a El Guardia Nacional (1838). Les ressenyes, anomenades cròniques, eren obra de músics de professió o bé d’estudiosos de l’art musical. En el Diario de Barcelona escriviren també A.Fargas i Soler (1845-83), C.Cuspinera (1888-91), F.Pedrell, F.Suárez-Bravo (1892-1921), A.Marquès i Puig (1923-44) i, posteriorment, A.Català, O.Martorell i J.Guinjoan; en El Correo Catalán col·laboraren S.Trulloll, J.Borràs de Palau (durant més de cinquanta anys) i R.Llates; en La Publicidad, F.Virella (1883-93) i J.M.Pascual; en El Poble Català, F.Alió i J.Pena; en La Renaixença, M.Rodríguez; en La Vanguardia, J.Puiggarí, M.J.Bertran (1897-1934), F.Pedrell, amb les seves Quincenas musicales, continuades per V.M.de Gibert, X.Montsalvatge; em La Publicitat, J.Pena, B.Samper i J.Gibert; en El Matí, E.Vallès i F.Riba; en Las Noticias, R.Goberna, S.Raurich i J.Pahissa; en La Veu de Catalunya, M.Urgellès, i del 1919 al 1933 hom hi publicà una pàgina musical dirigida per F.Lliurat, que compartia la crítica amb J.Salvat i J.Llongueres; i en El Noticiero Universal, A.Romea i M. Rodríguez. Han donat especial relleu a la crítica musical les revistes Mundo Musical, El Barcino Musical, La Lira Española, La Gaita, La España Musical, La Ibérica Artística, El Compás, El Arte Musical, El Coliseo, Notas Musicales y Literarias, Ilustración Musical Hispanoamericana, Butlletí de la Institució Catalana de Música, La Música Ilustrada Hispanoamericana i Revista Musical Catalana (1904-36, i des del 1984). Entre les revistes no especialitzades sobresurten Il·lustració Catalana, Feminal, Joventut, Mirador, Destino i Serra d’Or. Les primeres crítiques musicals regulars del País Valencià aparegueren al darrer terç del s. XIX i són obra, a València, de B.Busó i Tàpia, wagnerià, que col·laborà també en revistes especialitzades de Madrid i Barcelona; a Alacant, en publicà E.Villar. Al s. XX, els principals crítics són E.Vidal en El Mercantil Valenciano, E.López-Chávarri en Las Provincias, E.Blanch en La Correspondencia de Valencia i E.G.Gomà en El Diario de Valencia i Levante. A Palma destacaren, als darrers decennis del s. XIX i començament del XX, A.Noguera en l'Almudaina, on més tard col·laborà A.Pinya. Més endavant han sobresortit J.M.Tomàs en La Nostra Terra i L.Irazazábal, P.Deyà i L.Aguiló de Cáceres en el diari Baleares.

Col·laboració: 
FMM / MAV / GVA
Llegir més...