La denominació de crònica (i les seves variants tardanes de canònica i corònica ha estat aplicada a texts d’aquesta mena des de la fi de l’edat antiga (s IV, amb Eusebi de Cesarea i Jeroni) fins ben entrada l’edat moderna.
Als Països Catalans, ja és denominada crònica la del bisbe de Girona Joan de Bíclarum (592), que és més aviat un cronicó, i també així la Crònica Universal del Principat de Catalunya, de Jeroni Pujades (1609), la Corónica de los moros de España, de Jaume Bleda (1618), i la Crònica universal d’un anònim jesuïta català, closa el 1691.
Cal distingir les d’origen erudit de les que hom podria anomenar populars. El primer exemple conegut d’aquelles, després de l’inici de la Reconquesta, és la Crònica dels reis de França, del bisbe Gotmar de Girona (939), només conservada en una versió àrab del seu original indubtablement llatí, i que és poc més que una genealogia dels reis francs des de Clodoveu fins a Lluís IV d’Ultramar (del 481 al 939), amb referències breus a alguns fets històrics. L’espina dorsal de les cròniques erudites és constituïda per les distintes versions dels Gesta comitum Barchinonensium et regum Aragonum i de la titulada Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, impròpiament dita de Sant Joan de la Penya, amb els compendis i les genealogies que en deriven. Entre les cròniques populars ocupen un lloc excepcional, tant des del punt de vista històric com del literari, les anomenades Quatre Grans Cròniques: Llibre dels Feits (Crònica de Jaume I), Llibre del rei En Pere (la Crònica de Bernat Desclot), la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós. Les cròniques són escrites en llatí fins a mitjan s XIII, que n'hi ha també en català, i sovint en doble versió, llatina i catalana, i alguna vegada també en versió aragonesa. Amb tot, hi degué haver texts historiogràfics en vulgar des de la primera conquesta de Mallorca (1114-15). Les cròniques d’estil popular haurien pogut començar en aquest mateix temps, però llur punt de màxima florida pertany al període que va des de mitjan s XIII fins a la segona meitat del següent. Modernament el mot crònica sembla reservat a narracions històriques coetànies, generalment testimoniades per llurs autors, i sovint de tema molt delimitat.