Els orígens poden ésser situats en la influència de Cézanne i en l’aprofitament de certes solucions procedents d’arts primitius, com el dels negres i el dels polinesis. Sembla que la denominació tingué origen en el comentari que féu Matisse davant el quadre de Braque exposat al saló de tardor de París el 1908, en definir com a cubs algunes de les formes utilitzades. El crític Louis Vauxcelles adoptà el nom (revista Gil-Blas, del 14 de novembre de 1908) en escriure sobre l’exposició de Braque a la galeria Kahnweiler, ús que després es generalitzà. Malgrat tot, sembla evident que les bases del moviment cubista residiren principalment en l’evolució de Pablo Ruiz Picasso, que va des de Les senyoretes del carrer d’Avinyó (1907) fins als paisatges d’Horta de Sant Joan (1909) i de Cadaqués (1910).
Hom pot dir que el cubisme nasqué com a moviment el 1908 en ésser constituït a Montmartre (rue Ravignan, 13, on vivien Picasso, Max Jacob i Juan Gris) el grup del Bateau-Lavoir, en el qual també figuraren, entre altres, Apollinaire, Salmon, Reynal, Gertrude i Léo Stein, etc.
Generalment, hom accepta la divisió del cubisme en tres períodes: el cezannià (1907-09), l’analític (1910-12) i el sintètic (1913-14), als quals hom pot afegir una derivació barroquejant (època curvilínia de Juan Gris immediatament anterior al 1927), i també l’obra de Léger, la d’André Lhote, la de Roger de la Fresnaye i alguns moviments com l’orfisme, el simultanisme i el purisme. El període anomenat cezannià (Horta de Sant Joan, etc) és caracteritzat per la tendència a la construcció simplificada i geometritzada i per la influència primitivista (Les senyoretes del carrer d’Avinyó). El període analític sotmetia els objectes a un procés de descomposició que establia ritmes dinàmics en l’estructura de l’obra. El motiu havia d’ésser reconstruït mentalment per l’espectador, puix que els objectes representats eren descrits mitjançant fragments, com si el contemplador els veiés des de diversos llocs alhora. Era una superació de les representacions tradicionals de tipus tridimensional que hi afegia la presència virtual de la quarta dimensió en plantejar les obres en espaitemps. D’aquesta manera, el moviment cubista assimilà elements del clima cultural originat per les nocions fisicomatemàtiques d’Einstein i de Minkowski. El període sintètic valorà fonamentalment l’ordenació intel·lectual de les obres, de manera que hi predominessin els equilibris compositius i l’estructuració formal. Aquestes nocions foren definides per Apollinaire, el 1913, en afirmar que la pintura no ha d’ésser un art imitatiu, sinó un art conceptual que tendeixi a elevar-se fins a la creació. Des del punt de vista tècnic, és fonamental l’aplicació, des del 1912, dels collages , bé de papers de periòdic, bé d’uns altres materials. En el pla teòric, les obres essencials foren degudes a Gleizes i Metzinger (Du cubisme, 1912) i a Guillaume Apollinaire (Les peintres cubistes, 1913). El cubisme és un fenomen de cultura amb àmplies relacions i repercussions. És evident la seva vinculació amb la literatura (Apollinaire, Jacob, Reverdy, Salmon, Cendrars, etc) i amb la música (Stravinsky, Satie, Schönberg); ha revolucionat l’escenografia (decorats de Picasso, Gris, Laurencin, Braque, etc) i ha influït en les arts decoratives i en l’arquitectura, sobretot a través de Le Corbusier (creador del purisme, derivació neocubista), el qual publicà Après le Cubisme (1918), un dels texts teòrics més importants de l’art modern.
El cubisme als Països Catalans
Catalunya fou present en la gestació del cubisme: els primers quadres de la nova escola eren de tema català. D’altra banda, des del 1911, Ceret (Vallespir) esdevingué la Meca del Cubisme en residir-hi Picasso, Braque i, més tard, Juan Gris i altres artistes aplegats entorn de Manuel Hugué. La introducció del cubisme a la península Ibèrica fou obra del marxant Josep Dalmau, que organitzà, el 1912, una exposició d’art cubista a Barcelona, on, tanmateix, no foren exhibides obres dels creadors de la tendència, sinó dels continuadors (Gleizes, Metzinger, Gris, Marie Laurencin i l’escultor Agero). L’ambient del Noucentisme, però, no era propici a tendències massa ardides, i fins el 1920 no foren exposades obres de Braque a Barcelona —a l’exposició col·lectiva Art Francès d’Avantguarda—, mentre que el Picasso cubista no fou presentat fins a l’exposició de l’ADLAN del 1936, puix que l’exposició Picasso de l’any 1912 a les galeries Dalmau fou una compilació d’obres primerenques. Mai no s’arribà a desenvolupar una escola cubista catalana significativa; hom pot únicament registrar alguns intents tardans, com el del futur crític Joan Cortès (1920) o el d’Emili Store.