OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura danesa

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura escrita en llengua danesa o desenvolupada en territori danès.

Els primers documents literaris són unes inscripcions en caràcters rúnics esculpides damunt la pedra, datades del 900 al 1050, tot i que algunes són dos o tres segles més antigues. Es destaquen les de les banyes d’or procedents de Jutlàndia i la de la pedra reial de Jelling. Més importants, però, són els manuscrits de prosa i poesia islandesa conservats a Copenhaguen. L’obra capital de la literatura medieval, Gesta Danorum (~1200), de Saxo Grammaticus, escrita en llatí, consta de setze libres i conté la història de Hamlet. Les antigues sagues i les poesies llatines constitueixen el llegat capital per al redescobriment del passat nacional. Entre els s. XIII i XV floriren els romanços, que, en general, tractaven de l’amor i els misteris de la natura. El romanç de caire èpic arribà a Dinamarca a través de França, i les notes líriques, a través d’Alemanya. Durant els s. XVII i XVIII foren escrits a Dinamarca un gran nombre de salms, que expressaven el sentiment religiós d’uns poetes excepcionals, entre els quals cal destacar el bisbe Thomas Kingo (1634-1703). Un dels documents humans més colpidors de la literatura danesa és Jammersminde (‘Records de dolor’), on Leonora Christine, filla de Cristià IV, conta la seva dolorosa experiència durant els vint-i-dos anys de presó que hagué de suportar per la lleialtat al seu marit Corfitz Ulfeldt (1609-64), traïdor a la pàtria. A partir del s. XVIII la literatura danesa fou influïda per la visió de la burgesia com a classe ascendent. S'hi destaca l’historiador, assagista i autor teatral Ludvig Holberg, esperit relativista i tolerant, que influí amb el seu pensament damunt la societat danesa i li conferí una visió del món i de les coses liberal i responsable. A la darreria del s. XVIII es destacaren el poeta Johan Herman Wessel, notable humorista, i el poeta i prosista Johannes Ewald (1743-81), influït per Klopstock i el preromanticisme anglès. El bisbe Hans Adolph Brorson (1694-1764) escriví magnífics salms, que encara avui són coneguts i populars. Al principi del s. XIX hi entrà la influència del Romanticisme alemany i foren seguides les tendències literàries de Goethe i Schiller. L’escriptor representatiu d’aquest moment és el poeta i autor teatral Adam Oehlenschlaeger (1779-1850). Els autors més llegits de tota la literatura danesa són el contista Hans Christian Andersen (1805-75) i Stenn Steensen Blicher (1782-1848), considerat com el millor prosista, que deixà, en les seves novel·les curtes, un magnífic testimoni de la gent, el paisatge i àdhuc el dialecte de Jutlàndia. Søren Kierkegaard, d’altra banda, ha estat el gran pensador danès, i és considerat com a precursor de l’existencialisme. La segona meitat del s. XIX fou caracteritzada pel tema del contrast entre el somni i la realitat. A cavall entre els dos segles, els germans Georg M. Brandes (1842-1927) i Edvard Brandes (1847-1931) centraren un grup d’escriptors atents a la problemàtica moral i social: Holger Drachmann (1846-1908), Jens Peter Jacobsen (1847-85) i Karl Gjellerup (1857-1919), entre altres. El naturalisme tingué un important representant en Henrik Pontoppidan (1857-1943), a qui fou concedit el premi Nobel de literatura el 1917, compartit per Karl Gjellerup. Al s. XX es destacaren Johannes V. Jensen (1873-1950), narrador i poeta de gran sensibilitat, que obtingué el premi Nobel de Literatura el 1944, el poeta Jeppe Aakjaer (1866-1930), el novel·lista proletari Martin Andersen-Nexø (1868-1954), els dramaturgs Kjeld Abell (1901-61) i Kaj Munk (1898-1944), i altres. L’autora K. Blixen (1885-1962) mereix ésser esmentada a part per l’originalitat de la seva obra, una de les més conegudes fora del seu país. Els novel·listes Hans Christian Branner (1903-66) i Martin A. Hansen (1909-55) i els poetes Morten Nielsen (1922-44) i Halfdan Rasmussen (1915) pertanyen a la generació posterior a la Segona Guerra Mundial, en la qual predominà l’anàlisi introspectiva i els problemes existencials. Els poetes Ole Wivel (1921), Erik Knudsen (1922), Frank Jaeger (1926-77), agrupats entorn de la revista Heretica, enfasitzaren la solitud de l’individu. A la novel·la hi hagué una major diversitat. Thorkild Hansen (1927) conrea la novel·la històrica, mentre que H. Stangerup (1937) i Christian Kampman (1939) es decantaren per la crítica social, característica també dels dramaturgs Finn Methling (1917) i Leif Petersen (1934), en els quals és considerable la influència de Brecht, Ionesco i Pinter. La revolta del 1968 marcà les activitats literàries amb una clara orientació social i política, palesa en els poetes Peter Poulsen (1940) i Kristen Bjørknaer (1943) i en prosistes com Anders Bodelsen (1937). Entre les escriptores, com Dea Trier March (1941) i Suzanne Brogger (1944), hom adverteix una preferència pels temes relacionats amb l’emancipació de la dona. Els anys setanta, la nota més característica de la literatura danesa fou l’absència tant de temes com de formes o estils predominants, per bé que són nombrosos els autors preocupats per les qüestions relacionades amb les formes de vida alternatives, continuant, així, la línia iniciada els anys seixanta. Entre els escriptors més remarcables d’aquest moment cal esmentar el poeta Hans Rifbjerg (1931), Henrik Nordbrandt (1945) i Ebbe Kløvedal Reich (1940). Amb la crisi econòmica del final dels anys setanta i vuitanta, hom pot constatar una reacció contra la literatura de la dècada anterior. Els escriptors busquen la seva temàtica lluny de la vida quotidiana, com Ib Michael (1943) i Vagn Lundbye (1933) que descriuen viatges i cultures llunyanes, o escriuen obres molt personals, quasi confessionals, com Bente Clod (1946), Vita Andersen (1944) i Lola Baidel (1951). Entre els autors més prestigiosos de la darrera literatura danesa hom compta Niels Barfoed, Marie Tetslaff, Johannes Riss i Per Ohrgaard.

Col·laboració: 
JPo

Llegir més...