i darwinisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

darwinisme

darvinismo (es), Darwinism (en)
substantiu masculím
Biologia i ecologia
darvinismo (es), Darwinism (en)
Diversificació del bec dels pinsans deguda a l’alimentació i hàbitat diferents i afavorida per l’aïllament insular
© fototeca.cat
biologia biol
Teoria de l’evolució, l’essència de la qual és exposada principalment en dos dels llibres de Darwin, On the Origin of Species ...(1859) i The Descent of Man ... (1871).

En el primer presenta el cas de l’evolució general i desenvolupa la teoria de la selecció natural, assenyalant un seguit de fets observats en la natura, dels quals treu dues conclusions principals: bé que es dóna la tendència de tots els organismes a augmentar en una progressió geomètrica, hom pot comprovar que el nombre d’individus d’una espècie determinada resta més o menys constant (ja Linné havia calculat que si una planta anual produís tan sols dues llavors —no hi ha cap planta tan poc productiva— i aquesta cadena continués en la mateixa proporció, al cap de vint anys hi hauria un milió de plantes). D’aquests dos fets hom dedueix que hi ha una lluita per l’existència, una lluita universal per la conservació de la vida, i que de la lluita de l’individu per la supervivència depèn l’èxit de la perpetuació de la progènie. La lluita per l’existència no és una lluita cruenta (aspecte propugnat per Wallace), sinó una millor adaptació. Així, els éssers vius més adaptats a l’ambient són els que sobreviuen, mentre que els menys adaptats són eliminats. Entre els animals de la mateixa espècie aquesta lluita es planteja sobretot en el camp de la recerca de l’aliment, en el de la fugida dels enemics, en la resistència enfront de les malalties i en el de l’èxit en l’aparellament. Tenint en compte que hi ha variacions dintre els individus de la mateixa espècie i que en neixen molts més que no en sobreviuen, tindran més oportunitat de perpetuar l’espècie aquells individus que tinguin algun avantatge, bé que lleuger, i seran destruïts aquells que presentin variacions en sentit contrari. Mitjançant l’acumulació successiva de les variacions en una mateixa direcció, es podria produir finalment una nova espècie. Aquest mecanisme, la selecció natural , explica l’origen de les espècies, i és diferent de la selecció practicada per l’home amb les plantes conreades i els animals domèstics. Com més diversificada és una espècie, més probable és que els seus membres puguin apropiar-se qualsevol àrea nova; aquestes espècies són les que podran prosperar. En temps de Darwin no eren conegudes encara les lleis de la genètica, amb el descobriment de les quals, ja al s. XX, el darwinisme fou bastant desacreditat, només perquè tenia una lleugera relació amb el lamarkisme; durant els últims quaranta anys, tanmateix, ha estat fet un gran avanç per a la comprensió del procés evolutiu, combinant el mecanisme darwinista de la selecció natural amb els nous descobriments de la genètica sobre l’herència de les variacions individuals. Aquesta moderna síntesi fou anomenada neodarwinisme i donà lloc a una nova ciència, la genètica de poblacions. El problema de l’origen de l’home i la seva història fou tractat per Darwin en el llibre The Descent of Man... , dedicat primordialment a l’estudi de l’estructura corporal de l’home, en cerca de vestigis més o menys visibles de la seva descendència d’altres formes anteriors, i en els animals, emocions i altres qualitats “intel·lectuals”, a fi de demostrar que no hi ha cap diferència fonamental entre l’home i els grans mamífers pel que fa a llurs facultats mentals. A més, desenvolupà la teoria secundària de la selecció sexual . Observà que tots els ossos de l’esquelet humà podien ésser comparats amb els homòlegs de tots els altres mamífers, que l’home podia agafar malalties dels animals i d’encomanar-los-en algunes de les seves. Quant al desenvolupament embrionari, assenyalà que era completament comparable amb el dels animals immediatamet inferiors de l’escala zoològica i que subsistien un seguit de vestigis, com el queixal del seny, l’apèndix i la cua rudimentària, com a evidències del passat de l’home. Considerà la consecució del bipedisme com a causa principal de l’evolució humana, puix que, com a conseqüència d’ésser alliberades de la locomoció les mans i utilitzades per a la defensa en perjudici de la lluita amb les dents, es reduí la grandària d’aquestes i de la mandíbula, al mateix temps que el crani adquiria la conformació actual. A diferència dels seus seguidors, Darwin s’oposà sempre a l’opinió que l’home descendeix dels simis antropoides. La seva posició, basada en els fets observats, era que l’home és un codescendent, juntament amb altres mamífers, d’alguna forma inferior desconeguda. Havent observat que a cada regió del planeta els mamífers actuals són íntimament relacionats amb les espècies extingides de la mateixa regió, deduí que el continent africà podia haver estat el lloc d’origen de l’home, puix que és a l’Àfrica on habiten les espècies més properes a l’home.

Col·laboració: 
JMPG
Llegir més...