Segons l’etiopatogènesi, la topografia i la simptomatologia, hom distingeix la deshidratació extracel·lular i la deshidratació intracel·lular. La deshidratació extracel·lular pot ésser produïda per la pèrdua d’aigua sense depleció de sals (deshidratació hipertònica) o per la pèrdua de sals i aigua (deshidratació isotònica). Les causes de la deshidratació hipertònica són aquelles que condicionen una disminució d’aigua solament, com poden ésser la disminució de l’aportació (trastorns de la deglució, alteració del sentit de la set, o manca d’aigua en els nàufrags) o bé pèrdues excessives pels ronyons (diabetis insípida, diüresi osmòtica, poliúries per nefropaties), pels pulmons (febre, hiperventilació) o per la pell (grans cremades). El símptoma principal és la set, i l’anàlisi de sang demostra hemoconcentració i augment de sodi plasmàtic o d’altres ions. La deshidratació isotònica és la forma més freqüent de deshidratació, i és produïda per la pèrdua de sals i aigua alhora en vòmits copiosos, diarrees, aspiracions del suc gàstric, fístules digestives, insuficiència corticosuprarenal crònica, etc., i és manifestada per astènia, apatia, debilitat muscular, ulls enfonsats, aparició de l’anomenat signe del sec, pols ràpid i de poca amplitud, oligúria i hipotensió que acaba en col·lapse. La deshidratació intracel·lular és deguda a l’augment de l’osmolaritat del plasma amb pas d’aigua de l’espai intracel·lular a l’espai extracel·lular. Produeix set, sequedat de mucoses, somnolència que pot acabar en coma, i febre.
f
Patologia humana
Deshidratació d’una cèl·lula per plasmòlisi: 1, cèl·lula dins l’aigua; 2, cèl·lula en una solució 1/2 molar de KNO3 amb un començament de plasmòlisi; 3, cèl·lula en una solució 1/2 molar de KNO3 amb plasmòlisi completa per llarga actuació de la solució; a, membrana cel·lular; b, nucli; c, citoplasma; d, vacuola
© fototeca.cat
Disminució de la quantitat d’aigua de l’organisme com a resultat d’un desequilibri entre l’aportació i les pèrdues d’aigua o d’aigua i de sals conjuntament.