i destral | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

destral

hacha (es), axe (en)
substantiu femeníf
Etnologia    Militar    Oficis manuals
hacha (es), axe (en)
Destral
© Fototeca.cat
oficis manuals ofic, etnografia etnog i armament arm
Eina de tall formada per una fulla plana de ferro proveïda de tall en un extrem i que en l’altre té un ull on encaixa un mànec que segueix el mateix pla de la fulla.

La destral és una eina emprada en diferents oficis, especialment en els de llenyataire, fuster, carreter i boter. Segons la seva finalitat, té diverses formes i mides. La destral d’escalabornar, emprada pels esclopers, té la fulla molt rebaixada; la destral del pelador és petita i el mànec té l’extrem acabat amb una punta cuneïforme perquè pugui introduir-se entre la pela i la planta per fer-lo servir de palanca; la destral de peu té tall a cada costat i és la més grossa que empren els fusters carreters. La destral fou una de les peces fonamentals de l’utillatge als començaments de la tècnica humana, partint i considerant com a tals aquells palets de riu desgastats que presenten un tall esmolat (pebble tools) que utilitzaren els australopitecs. Durant el Paleolític evolucionaren cap a formes amigdaloides en tall bifacial empunyades per la mà de l’home. No fou fins al Neolític que aparegué per primera vegada un sistema clar d’emmanegament. A l’Orient, com a resultat de l’aparició dels metalls, la seva tipologia es complicà i s’enriquí amb decoracions de tipus zoomorf, com les famoses del Luristan (final del II mil·lenni aC). En les cultures corresponents a l’edat del bronze a l’occident europeu, hom pot comprovar tota una evolució tipològica (amb tipus específics com les anomenades destrals de combat de l’edat del bronze del centre-nord d’Europa), fins que els grecs la canviaren per destrals de ferro de tipus pla que tipològicament perduren fins avui. Les invasions germàniques aportaren uns nous models, més apropiats com a arma que com a utillatge. Bé que la destral de ferro com a arma fou emprada ja pels romans i pels pobles germànics, el seu ús no es generalitzà fins a l’edat mitjana. La seva tipologia fou molt extensa; cal destacar-ne, però, les de mànec curt, emprades en la lluita cos a cos i per a executar els reus, i les de mànec llarg, que sovint portaven, a la part posterior, puntes o ganxos que n'augmentaven el poder agressiu. El seu ús decaigué, al segle XV, amb la generalització de les armes de foc.

Llegir més...