i diable | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

diable

dimoni, diablo (es), devil (en)
substantiu masculím
Etnologia    Cristianisme

Sumari de l’article

dimoni, diablo (es), devil (en)
El tradicional ball de diables a la Festa Major de l’Arboç
© Fototeca.cat
Bíblia bíbl, cristianisme crist i etnografia etnog
Personificació de l’esperit del mal.

A l’Antic Testament rep el nom de Satanàs , que la versió dels Setanta tradueix per διάβολος (‘calumniador’). Originàriament, el diable és vist com un àngel caigut per un pecat que hom interpreta de rebel·lia i que té per missió de presentar-se davant Jahvè i d’acusar l’home. En el judaisme ulterior dirigeix l’exèrcit dels dimonis, intenta de desacreditar els homes piadosos i àdhuc de temptar els àngels a la rebel·lió. El llibre del Gènesi no parla del diable, sinó de la serp; cal cercar l’origen d’aquesta figura en l’intent de l’autor bíblic per refusar les concepcions dualistes de les religions circumdants, segons les quals hom ha de trobar l’origen del mal en un segon principi, contraposat a Déu, principi del bé. Aquest intent de desmitificació és, paradoxalment, el que justifica tota la construcció bíblica sobre els dimonis, que posteriorment portaria a la concepció cristiana sobre els àngels i dimonis, concepció que és present també al Nou Testament. Jesús és temptat pel diable, expulsa els dimonis i prevé el cristià en contra del diable. En la mateixa línia, l' Apocalipsi dóna motiu a configurar una organització jeràrquica dels dimonis, sota el guiatge de Satanàs o Beelzebub, príncep de les tenebres, el domini del qual s’estén pel món fins a la vinguda definitiva del regne de Déu. La teologia contemporània, lluny de negar la realitat que amb la personalització del diable vol ésser expressada, tendeix, tanmateix, a interpretar-ne la figura en el sentit que les forces del mal són reals i tenen domini sobre la llibertat i bona intenció dels homes. Hom parla, equivalentment, del poder, de la riquesa i de la dinàmica de les estructures socials o infrapersonals com d’elements que podrien respondre a aquesta realitat, per sobre de l’home, que la tradició ha configurat com a diable. En les belles arts hom ha representat el diable molt diversament: la forma més corrent és la de rèptil o bé d’híbrid d’animal i persona, sovint alat i amb banyes. La seva plasmació és pròpia d’etapes en què l’art s’allunya d’una visió realista o classicista i aborda temes fantàstics. Així, a l’edat mitjana apareix en representacions religioses (judicis finals, visions infernals, temptacions de sants) com a corporificació didàctica del mal. El tema, que proliferà als s. XV i XVI en artistes encara no influïts pel Renaixement (s. chongauer, Bosch, Grünewald), fou reprès més tard amb força pel Romanticisme, sovint per il·lustrar obres literàries (John Martin i el Paradís Perdut ; Delacroix i Faust ), i a la fi del s. XIX pel simbolisme (Odilon Redon).

El diable en el folklore. El diable en el folklore dels Països Catalans

El diable apareix sovint en dites populars, rondalles i llegendes. Hom el representa amb figura humana, però lleig i pelut, amb banyes i cua; algunes vegades, amb ales com de ratpenat i peülles de boc. Sovint són representats de color negre, verd o vermell, i els ulls, negres. Hom els reconeix per l’olor de sofre, i els allunya amb el senyal de la creu, aigua beneita o invocant el nom de Déu, de la Mare de Déu o dels sants. Per tal que aparegui, hom utilitza determinades pràctiques, especialment les del cercle màgic amb fórmules invocatòries. Es pot introduir en el cos humà (endimoniat) i, per expulsar-lo, hom recorre a pràctiques religioses exorcisme o supersticioses (llaços de colors als dits dels peus o de les mans: cada llaç que l’endimoniat llença, expulsa un diable). El pacte amb el diable (signat amb la sang dels contractants) atorga una vida plena de riqueses i de plaers a canvi de donar-li l’ànima després de la mort. A part els poders malignes, hom els atribueix facultats extraordinàries per a construir grans ponts o edificis monumentals i el de transformar en carbó els diners mal adquirits. Alguns tenen nom propi, d’origen bíblic (Beelzebub, Llucifer, Satanàs), popular ( dimoni gros, coixo, cucarell ) o denominacions indirectes ( Barrufet, Banyeta ). Els diables (o dimonis ) boiets són éssers diminuts, molt actius i entremaliats, però sense malignitat, més semblants al follet . En algunes representacions religioses populars encara apareixen els balls de diables , relacionats probablement amb els dimonis de Mallorca i amb la Patum de Berga, per bé que al Principat només eren coneguts a l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Hom creu que sorgiren dels actes sacramentals i, si més no, al Penedès hom té constància de l’existència el 1450 d’un ball de diables, anomenat Diablura , que apareixia en una processó de Corpus. Hom el ballava al mig dels carrers en un escenari improvisat amb un vestuari propi, i és possible que ja hi hagués una especialització en els personatges. Durant el s XIX assolí el màxim apogeu i es perdé a principi d’aquest segle. El 1933 se'n recuperà la tradició, que ha continuat fins avui dia amb algunes interrupcions. Els diables apareixen també en representacions teatrals primitives, com les temptacions de sant Antoni o santantonades, en moltes poblacions dels Ports i del Maestrat, acompanyant sant Miquel (la roca diablera i el ball de la diablera del Corpus de València, a Sitges, a Vilafranca del Penedès), o a les festes de La Patum de Berga, en la qual uns diables (anomenats plens ) porten petards a les banyes.

Col·laboració: 
JMUC / FFV
Llegir més...