La iniciativa venia sempre del cantó cristià. Així, predicadors com Ramon Llull (1299) i Vicent Ferrer (1414) o conversors com Arnau Sellam d’Estadella (1377) i Juan Fernández de Toledo (1389) obtingueren llicències reials per a poder sermonar o disputar a les sinagogues. A Catalunya, en dues ocasions la convocatòria d’una disputa fou feta per les altes autoritats, en una de les quals, convocada per Jaume I i que tingué lloc al palau reial de Barcelona, del 20 de juliol al 8 d’agost de 1263, davant el rei, barons i prelats, Mošé ben Naḥman i uns altres rabins foren obligats a disputar amb el convers Pau Cristià i uns altres teòlegs sobre la vinguda del Messies, la seva natura divina, la redempció per la seva passió i mort i la caducitat de la llei mosaica. Segons l’acta notarial (cristiana) i la relació en hebreu del mateix rabí, l’únic que s’hi demostrà fou que el concepte del Messies variava molt dels uns als altres. Més repercussió tingué encara la disputa convocada pel papa Benet XIII el 1412 a Tortosa sobre la vinguda del Messies i sobre el Talmud ( disputa de Tortosa).
f
Història