docetisme

m

Cristianisme

Doctrina cristològica dels primers temps de l’Església que atribuïa a la persona de Jesucrist un cos aparent i negava tota realitat a la seva vida humana.

S'originà quan hom volgué explicar racionalment l’encarnació i passió de Crist des del dualisme espiritualista de la gnosi. No arribà a constituir cap secta determinada, però es presentà en el decurs dels segles sota diverses formes: valentinians i marcionites (s. II i III), monofisites (s. VI) i càtars (s. XI). Fou condemnat pel concili de Calcedònia (451).