i drama | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

drama

drama (es), drama (en)
substantiu masculím
Teatre

Sumari de l’article

drama (es), drama (en)
teatre teat
Composició teatral en prosa o en vers considerada com un gènere mixt entre la tragèdia i la comèdia i on l’acció s’imposa a la narració.

Probablement cal atribuir la seva denominació al drama satíric, peça menor que a la Grècia antiga calia presentar a concurs juntament amb la trilogia tràgica. Hom en coneix els trets més característics: l’home domina el conflicte, no és vençut per les forces absolutes, com en la tragèdia, i dóna a la figura humana un enfocament més seriós que la comèdia. De tota manera, ni a Grècia ni a Roma el drama no aconseguí d’imposar-se a aquests gèneres. La pràctica escènica més aproximada al drama posterior cal trobar-la, als primers segles de l’era cristiana, a la Xina i a l’Índia, on era una manifestació escènica de caràcter patriòtic i modèlic: el nātaka; el més propagat ha estat el Sakúntala de Kalidasa. A l’Occident el drama començà a agafar importància a l’edat mitjana, impulsat per l’Església, la qual acollí el drama com a gènere teatral més adient amb els principis expandits pel cristianisme, fonamentats en la superació del conflicte home-forces ocultes. Hom té notícia de representacions religioses, misteris i actes sacramentals, i posteriorment d’il·lustracions de vides de sants i màrtirs, les quals es traslladaren dels atris a les places públiques. Aquest traspàs implicà la incorporació d’elements profans al tema central religiós i la progressiva pèrdua del llatí. Els drames sacres, bucòlics i de costums de la baixa edat mitjana preludien les grans obres dramàtiques del Renaixement. A Anglaterra i a Castella el drama renaixentista adquirí una gran esplendor. El teatre elisabetià aportà la figura de Shakespeare, entre altres. Quant al drama castellà del Segle d’Or, Calderón de la Barca i Lope de Vega foren els autors més reputats. Anys després, a Alemanya, l’aparició del Faust de Goethe i Die Räuber (‘Els bandolers’) de Schiller prenunciava una nova era dramàtica, nascuda a l’ombra dels principis de la Revolució Francesa. Al s XIX, amb el nou corrent romàntic, el drama s’humanitzà, eliminà el vers i usà la prosa, considerada un llenguatge més tangible i versemblant. Però aquest procés, impel·lit per la vehemència romàntica, s’abocà a tot un seguit de vulgaritats estranyes a qualsevol sentit creatiu, procés que no pogueren aturar dramaturgs com Ibsen, Strindberg, Čekhov o Gorkij, i que culminà amb l’aparició d’un drama burgès abocat a l’híbrida comèdia dramàtica, al melodrama i al vodevil. Posteriorment, autors com Pirandello, Brecht, Beckett, Sartre, O'Neill, Ionesco, Grotowsky, Weiss, Brooks i d’altres han tractat de rehabilitar el drama i l’han situat, tot emprant diverses fórmules, cada cop més agosarades, en una dimensió que va més enllà del que fins ara ha estat considerat com a drama.

El drama a Catalunya

El drama s’introduí als Països Catalans els primers anys del s. XIX, amb el moviment romàntic. Des del 1821 s’hi distingiren alguns autors: Andreu Fontcuberta, Francesc Altés i Gurena i, sobretot, Jaume Tió i Noé, bé que tots escriviren en castellà. Amb la Renaixença, Eduard Vidal i Valenciano inicià el drama costumista i rural en català amb Tal faràs tal trobaràs (1865). Frederic Soler el conreà amb Les joies de la Roser (1866), però assajà aviat el drama romàntic de tema històric: O rei o res (1866). El gènere s’incrementà durant els decennis següents i el mateix Àngel Guimerà el conreà. Els modernistes renovaren el drama i l’incorporaren al corrent naturalista: els seus representants més il·lustres foren Santiago Rusiñol i Ignasi Iglésias; s’hi incorporà Joan Puig i Ferreter els primers anys del s. XX. El Noucentisme posà de moda un drama burgès apropat de vegades a la comèdia llagrimosa: L’assassinat de la senyora Abril, de Josep M.de Sagarra (1927) o La vall de Josafat (1927), de Pompeu Crehuet. Després de la represa del teatre català, el 1946, Jaume Melendres ha conreat un drama d’ascendent expressionista, Ramon Gomis, un drama èpic, a despit de la crisi dels gèneres tradicionals, i Josep Maria Benet i Jornet, un drama realista de caràcter històric.

El drama al País Valencià

Al País Valencià, la moda i les modalitats del drama romàntic tampoc no transcendiren a la literatura escènica autòctona (limitada al sainet i a la comèdia de costums) fins avançat el s. XIX. A partir del 1870 es produïren les primeres temptatives estrictament dramàtiques, sovint vinculades a problemes de la situació política del moment. La figura més important d’aquesta possible renovació és Francesc Palanca i Roca, amb obres com Lo que sembres colliràs (1871), Els dos anells (1874), Decrets de la Providència (1878), Ortigues i roselles (1884) i El capital i el treball (1885). A la primeria del s. XX es reproduí l’intent d’introduir el drama en els gusts del públic local: L’ombra del ciprer (1910), de Rafael Martí i Orberà, La borda (1911), de Bernat Morales i San Martín. Posteriorment, les aportacions en aquest sentit han estat més esporàdiques (Estanislau Alberola, Hernández i Casajuana, Peris i Celda, Maximilià Thous, Felip Melià, Rudolf Sirera, etc).

Col·laboració: 
SaS
Llegir més...