Des del segle XII hi ha constància de la fabricació de draps de llana a diversos llocs de Catalunya, principalment a la zona pirinenca i prop dels rius, però fins a mitjan segle XIII fou una indústria menestral modesta, destinada a cobrir les necessitats locals, mentre que els draps fins eren importats de França.
Des del segle XIII, i especialment del XIV, la fabricació de draps de llana s’estengué, amb la protecció de les autoritats locals i estatals, a gairebé tot el Principat de Catalunya i també a Mallorca i a València, i esdevingué una activitat bàsica en el conjunt de l’economia catalana, tant per la mà d’obra emprada com pel capital invertit, com pel paper primordial que representà en el comerç català; fou un producte essencial per als bescanvis amb tota la Mediterrània. Els centres productors més importants foren Barcelona i Perpinyà, i en menor grau, Lleida i les altes valls del Segre, del Ter, del Llobregat, del Cardener i del Fluvià, la ciutat de València, Alzira i Mallorca. La primera matèria era en part autòctona i en part procedia d’Aragó, Barbaria i Castella. Des del segle XIV hom usà també llana anglesa per als draps més fins. La qualitat del drap era determinada pel nombre de lligadures de l’ordit (drap dotzè, setzè, divuitè, etc.), com més lligadures més fi, per la contextura (drap pla —llis—, verví, sarja, cordellat, etc) per l’origen geogràfic (drap de Banyoles, de Puigcerdà, de Barcelona —dit de la B—, etc.) o pel color (burell, blanquet, grana, cru —sense tenyir—).
El procés de fabricació dels draps era estrictament reglamentat per a cada fase; després de les operacions prèvies de seleccionar, batre, cardar, pentinar i filar la llana, els teixidors s’encarregaven de teixir el drap segons les condicions tècniques determinades per a cada qualitat: pues de teixir, amplada, llargada i pes; seguidament el drap cru passava a mans del paraire, que s’encarregava de netejar-lo d’impureses, adobar-lo amb terra de molí, rentar-lo i estirar-lo, operacions que hom feia en el molí draper, cardar-lo i abaixar-lo abans de lliurar-lo al tintorer, que li donava el tint; després el drap era estirat en els tiradors i podia passar pel darrer control a la casa gremial, que, si la manufactura era bona, a les marques del teixidor, del paraire i del tintorer, afegia la bolla de la ciutat o vila, que garantia la qualitat del drap i el feia apte per a l’exportació.
La fabricació autòctona no feu desaparèixer, però, la importació de l’estranger de draps de llana de gran qualitat, especialment del nord de França, Flandes i Anglaterra. Aquestes importacions foren, des del 1422, un dels motius d’enfrontament entre els partits barcelonins de la Biga, lliurecanvista, i de la Busca, proteccionista, que les volia suprimir.
El drap de seda a les terres catalanes i fins a mitjan segle XV fou produït gairebé exclusivament a València i a Xàtiva, on hi havia una indústria sedera important, segurament de tradició musulmana. A mitjan segle XV les autoritats barcelonines, per posar remei al desequilibri que les importacions de draps de seda italiana produïen a la balança comercial, fomentaren l’establiment de menestrals valencians i italians a la ciutat. Des d’aleshores hom hi fabricà setins, domassos, brocats, velluts, etc. Com el drap de llana, el de seda passava també per les mans de filadors, teixidors, paraires i tintorers especialitzats.
Els draps de lli foren manufacturats una mica per totes les terres catalanes, mentre que la fabricació dels draps de cotó se centrà més a Barcelona i a València. Eren manufactures destinades a cobrir les necessitats locals en roba per a la casa i roba interior personal, bé que els fustanys, de cotó, servien també per als vestits exteriors. Foren estrictament reglamentades, com les de la llana, en totes les fases de producció.