La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis. La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre. El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts. Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions. Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un sol temps, i en resultaren una corba a l’esquerra i els traços tres i quatre una mica ascendents. La velocitat ràpida abocà a una forma cursiva que consistia en dos temps només: els traços 3 + 1 + 2 formaren una corba molt oberta, i el traç quatre tendí a arrencar cada vegada de més avall i en direcció molt ascendent. La E de dos pals verticals i paral·lels, que hom troba del segle I aC al II dC, no té parentiu amb aquesta forma evolucionada i hom no sap d’on prové. La E en tres temps provocà una curvatura més pronunciada i evolucionà en dues direccions: la uncial cal·ligràfica en forma de C amb un traç central molt amunt —que en canviar d’angle d’escriptura passà a la semiuncial, rodona i gairebé tancada, de l’ull superior— i una forma cursiva allargassada de traç superior ascendent que ben aviat, al segle IV, es tancà sobre ell mateix tot formant una baga que l’unia amb el traç horitzontal. Aquesta e cursiva nova romana apareix en nexe amb moltes altres lletres. Les formes dites nacionals i les precarolines no són res més que intents cal·ligràfics de la e cursiva nova. Les insulars i la carolina deriven de la semiuncial. Les gòtiques són transformacions de la carolina internacional escrita amb ploma que marca més el contrast de gruixos i prims i els dona un aspecte angulós. La e humanística reprengué la forma carolina i passà tot seguit a la lletra d’impremta.
Valors fonemàtics de la grafia e
La lletra e és una grafia que, en català, representa realitzacions fonemàtiques de |e|, |ę|, i |e|, segons la següent distribució dialectal: en rossellonès representa |e| (coalescent d’|e| i |ę|) i l’arxifonema [e]; en balear, |ẹ|, |ę| i |ę|, fonemes tots tres; en dialecte oriental, |ẹ|, |ę| i l’arxifonema [e] (representable també per a); i en dialecte occidental, |ẹ| i |ę|. La realització de |e| com a [e] mitjana en rossellonès ha d’ésser considerada com a anàloga a [e] castellana: articulatòriament, amb una obertura palatal intermèdia entre [i] i [a], amb la llengua més endarrerida que en [i] i elevada com en [o], però sense labialització; acústicament, els valors freqüencials dels dos primers formants han d’oscil·lar a l’entorn dels 400 i dels 2.150 c/s, respectivament. Les realitzacions de [ẹ], [ę] i [e] són considerades fonèticament equivalents en tots els dialectes que els tenen com a fonemes o no. Articulatòriament, [ẹ] i [ę] pertanyen a la sèrie palatal i formen, respectivament, el segon i el tercer grau d’obertura; no hi ha labialització i la llengua s’eleva cap a la zona anterior del paladar mantenint una obertura palatal i maxil·lar més petita en [ẹ]; inversament, l’obertura del canal bucofaringi és més considerable en [ę]. La realització [e] es comporta com a central, neutra quant a la labialització, a l’obertura maxil·lar i a la posició anteroposterior de la llengua, tot i que aquesta última és gairebé sempre més elevada que en [a]. Acústicament, els valors freqüencials dels dos primers formants solen oscil·lar entre els següents límits: [ẹ], entre 283 i 405 c/s per al primer formant, i entre 1.539 i 1.944 c/s per al segon; [ẹ], entre 364 i 486 c/s per al primer, i entre 1.489 i 1.782 c/s per al segon; i [e], entre 312 i 565 c/s per al primer i entre 860 i 1.720 c/s per al segon, amb una zona de màxima concentració a l’entorn dels 370 c/s per al primer formant i dels 1.250 c/s per al segon.
Origen dels fonemes del català representats per la grafia e
La història dels fonemes catalans |ę|, |ẹ| i |e| presenta una casuística molt complexa per tal com no tenen les mateixes procedències llatines en els diferents dialectes; aquesta casuística pot ésser resumida, en principi, en l’encreuament dels fonemes corresponents del llatí vulgar: els casos de llatí vulgar |ę| (clàssic e, ae) originen normalment casos de |ẹ| en català (temps < tempus), mentre que els casos de llatí vulgar |ẹ| (clàssic ē, i, oe) originen |ẹ| en català occidental, |ę| en català oriental, i |e| en balear (parēte ࣤ català occidental [parét], català oriental [perét], balear [perét]. Tant en l’un cas com en l’altre, però, hi ha excepcions sistemàtiques; pel que fa al primer, llatí vulgar |ę| origina en català |ę| sempre que va seguit de l (fel < fel), de rr (terra < terra), de n’r (gendre < gen’ru) o del so català [u] (< d, c’, ty) (peu < pede, deu < dece, preu < pretiu); en uns altres casos la solució del català occidental vacil·la entre |ẹ| i |ę| (herba < herba, festa < festa); d’altra banda, |ẹ| del llatí vulgar es manté com a tancat, àdhuc en català oriental, quan va seguit del so [i] (rei < rēge), o de n més consonant palatal o velar (llengua < lingua), o quan va precedit del so [ž] (gep < gibbu), o bé és entre dos sons palatals en català (llenya < ligna); en alguns casos origina |ę| en català occidental davant l (pèl < pilu, vela < vēla), o davant r seguida de consonant no extrema (verd < viride). Altrament, tenen |ę| en tot el domini català alguns mots savis amb i o u a la síl·laba posttònica (comèdia < commoedia, crèdul < crēdulu). Cal tenir en compte que el nombre de casos del fonema |ẹ| és augmentat pels que provenen del tancament d’a llatina per la presència d’un so palatal a la mateixa síl·laba en el curs de l’evolució del mot (més < magis, he < habeo, besa < basiat, era < area, llet < lacte, eix < axe, néixer < nascere). Uns altres casos de |ę| o de |ẹ| són deguts a fenòmens analògics (canteu < cantatis, probablement per analogia amb canteu < cantētis). Pel que fa a la posició àtona, totes aquestes procedències conflueixen en |ẹ| en català occidental i en |e| en català oriental: aquest darrer engloba també els casos que corresponen al fonema |a| en posició tònica.