OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

eclesiologia

substantiu femeníf
Cristianisme
cristianisme crist
Doctrina teològica sobre l’Església.

Com a sistematització doctrinal, no existeix eclesiologia fins al s XIV, però la mateixa comunitat primitiva tingué ja una determinada concepció de l’Església, que influí en la seva manera d’obrar. Aquesta concepció, tanmateix, ja no és idèntica en els autors del Nou Testament: els sinòptics hi ofereixen diferències importants, i el mateix cal dir de Joan i Pau. En l’època patrística, dins el clima del neoplatonisme i estoïcisme, l’Església és concebuda com a “símbol”, on conflueixen l’acció celestial i la seva manifestació terrestre, i com a misteri, no sols històric, sinó còsmic. Sobre aquest fonament és determinada teològicament l’estructura de l’Església: successió apostòlica, paper del bisbe i de la col·legialitat, harmonia dels poders espiritual i temporal. Els problemes que sorgiren amb la posterior confusió entre Església i estat i els esforços de la reforma gregoriana per independitzar l’Església del poder civil determinaren el marcat caràcter jurídic dels primers tractats sistemàtics sobre l’Església, com els de Jaume de Viterbo, Gil de Roma i Joan de París. L’escolàstica decadent, en ocasió del cisma d’Occident i en discussió amb valdesos i conciliaristes, n'accentuà el to apologètic, tipificable en la Summa de Ecclesia de Juan de Torquemada. En principi, la reforma protestant qüestionà, més que no la institució de l’Església, la societat eclesiàstica històrica, en distingir l’Església visible fal·lible de l’Església volguda per Crist. La reacció catòlica fou una eclesiologia de “controvèrsia”, polèmica, ben representada per l’obra de sant Robert Bel·larmí, i que, al s XIX, per una sèrie de circumstàncies historicoideològiques, portà a definir l’Església com a societat visible i institucionalment desigual i jerarquitzada, i a subratllar sobretot l’autoritat del papa, en el seu doble poder de jurisdicció i d’infal·libilitat (concili I del Vaticà). Actualment, al si d’una fe comuna, es mantenen posicions ben diferents, puix que una eclesiologia no és determinada únicament per l’Escriptura, sinó també per la interpretació històrica de les diverses tradicions i confessions. Així, l’eclesiologia de l’Ortodòxia, fidel a la seva antiga tradició, veu l’Església sobretot com a misteri vinculat a la celebració de l’eucaristia. D’altra banda, el profund respecte per la varietat d’Esglésies es manifesta en els ritus i en el dret que afavoreix una estructura sinodal, contrària sempre a la idea d’una Església universal, tal com ha estat presentada pel centralisme romà. Els bisbes són considerats tots iguals, i l’únic primat admès entre ells és el del primus inter pares. Per això l’Ortodòxia refusa la doctrina del primat, i no sorprèn que, al s XIX, els eslavòfils difonguessin la doctrina de la sobornost, que reposa sobre la idea de “possessió en comú” de la veritat, guardada per tot el poble. L’eclesiologia protestant, més enllà de matisos ulteriors, reposa en la idea de la comunió dels veritables fidels, justificats per la fe (Luter), o en l’assemblea dels predestinats (Calví), comunió i assemblea que són, sobretot, efecte de la predicació (la continuïtat de la qual és expressió de la continuïtat apostòlica) i han d’ésser reformades constantment a la llum de la Paraula de Déu, la qual interpel·la el fidel sense la mediació visible de la institució eclesiàstica. L’Església Catòlica, per la seva part, ha completat, a partir del concili II del Vaticà, la seva eclesiologia precedent (que insistia unilateralment en els aspectes d’universalitat i de visibilitat i en els poders jeràrquics) en considerar l’Església fonamentalment com a poble de Déu, sagrament i misteri de comunió, i com a comunitat històrica, que connecta amb la missió dels dotze apòstols, i en afegir a la doctrina de la infal·libilitat la de la col·legialitat.

Col·laboració: 
EVi

Llegir més...