Els seus límits cronològics van, doncs, del tercer mil·lenni aC al segle IV dC. Pel que fa als temàtics, hi ha un corpus de documents estrictament literaris. Queden, doncs, fora una sèrie de fonts escrites (religioses, jurídiques, científiques, etc) utilitzades de vegades en el seu estudi. Entre els problemes que planteja, els més complexos són: escassetat dels materials, mala conservació de bastants texts, transmissió defectuosa de determinades peces i, a l’últim, dificultat extrema d’alguns dels escrits. Malgrat això, el judici global sobre la literatura egípcia ha d’ésser positiu. Té algunes obres mestres, i el terme mitjà de les seves produccions és bastant alt. Per contra, la manca de recursos literaris en ocasions, l’artificialitat d’alguns plantejaments, la reiteració de les metàfores i la pompositat malmeten bastants d’obres d’aquesta literatura, imaginativa, directa i càlida, en la qual representen un gran paper la religió i la monarquia. Són també característiques seves la fragmentació del material, que apareix de vegades en texts no literaris; el vessant històric d’algunes de les peces i, a l’últim, el lligam existent entre literatura i art, a causa, en part, del caràcter decoratiu de l’escriptura jeroglífica, el qual induïa a complementar les representacions amb llegendes o texts. Les etapes de la literatura egípcia coincideixen amb les històriques. El Regne Antic ha lliurat alguns texts en el camp de les autobiografies i de les Màximes o Instruccions. La situació millora a partir del Primer Període Intermedi, del qual data la literatura pessimista i, sembla, la rondallística. El Regne Mitjà, a més de conrear els gèneres anteriors, n'incorpora de nous, com la literatura lleialista. En el cas del Regne Nou, cal establir una diferenciació entre la dinastia XVIII, força improductiva, i el període ramèssida (dinasties XIX-XX), el més ric de la història faraònica des del punt de vista literari.
L’aportació, a l’últim, de la Baixa Època i del període grecoromà és minsa. D’entre els gèneres conreats, un dels més preats fou la literatura sapiencial o didàctica, tan en voga també a l’Orient antic. A Egipte, les seves produccions, que rebien el nom de sboyet (instrucció, ensenyament) solen contenir normes de conducta social que dóna un pare al seu seu fill o fills. Els primers exemples es remunten al Regne Antic: Ensenyament a Kagemni, Màximes de Ptahhotep, etc. El Primer Període Intermedi ha lliurat la Instrucció per a Merikare i la dinastia XII, entre d’altres, la Instrucció d’Ammenemes I, mentre que del Regne Nou daten l'Ensenyament d’Ani, les Màximes d’Amenemope, etc. D’època ptolemaica, finalment, hi ha tres ensenyaments, en demòtic: el del Papir Insinger, el d'Ankh-Šešonki i el del Papir Louvre 2414. La rondallística gaudí d’una gran acceptació a Egipte. Tret d’algunes peces concebudes en cercles cultes, les seves produccions tenen un origen popular. L’exemple més antic data del Primer Període Intermedi: Conte del Camperol (o l’oasià) Eloqüent, que abusa de les metàfores. La dinastia XII, per contra, ha donat una de les obres mestres de la literatura egípcia, el Conte de Sinuhé. Pertany igualment a aquesta època el Conte del nàufrag. El període ramèssida, per la seva banda, ha lliurat la majoria de contes existents, entre els quals destaquen el Conte dels dos germans, les Aventures d’Horus i Seth, que ofereix una visió popular de la mitologia egípcia, i una altra obra mestra, el Conte o Informe de Wenamon, el qual narra el desgraciat viatge d’aquest funcionari a Fenícia. De la Baixa Època i del període grecoromà es conserven, en demòtic i amb clares influències gregues, dos cicles de contes, el de Setna o Khaemwese, de caire màgic, i el del rei Petubastis, així com una història mitològica: el Mite de l’ull del sol. El gènere històric apareix representat en el doble vessant de texts reials i privats. En el cas dels primers, hi ha, entre d’altres, la gran Estela de Semna de Sesostris III, la Presa de Megido per Tuthmosis III, la Batalla de Ḳadeš de Ramsès II i l'Estela d’Israel de Merenptah. Un artifici literari emprat de vegades en les inscripcions reials és el de la Königsnovelle, d’acord amb el qual el faraó planteja una qüestió als membres del seu consell, escolta llur opinió i decideix de portar a terme el seu pla original. L’exemple més antic és el text de Sesostris I sobre la fundació del temple d’Heliòpolis. Pel que fa als texts històrics privats, cal distingir-hi els autobiogràfics (com és ara les inscripcions tombals d’Uni i Khufhor, de la dinastia VI, la d’Ahmés fill d’Ibana, de la XVIII) i els que narren algun esdeveniment concret, inscrits majorment en les pedreres i mines (com el Miracle de la gasela de Wādī Hammamat). La poesia egípcia, que empra el quiasme, la paronomàsia, l’al·literació i la tornada, té en la literatura laudatòria una de les seves màximes expressions. Himnes, lloances i oracions abunden, en efecte, en el món egipci. Els primers poden estar dedicats als déus (Gran himne a Amon, Gran i petit himnes a Aton, de la dinastia XVIII, etc), als reis (Cicle a Sesostris III, El rei victoriós o Estela poètica de Tuthmosis III, etc) o a ciutats (la majoria daten del període ramèssida i solen cantar Memfis, Tebes i la residència reial en el delta). Les lloances acostumen a formar part de la tradició escolar d’època ramèssida (l’alumne entona un encès panegíric del seu mestre). De les oracions, les més interessants (de la dinastia XIX) mostren el fidel humiliant-se davant la divinitat i d’ací que algunes hagin estat qualificades de salms penitencials. Si hi ha un tema en què el lligam entre literatura i art resulta evident és el de la poesia popular. Annexos, en efecte, a algunes escenes de treball o lleure que decoren determinades tombes hi ha una sèrie de petits poemes d’una gran frescor: Cant dels pastors, Cant dels pescadors, Cant dels portants de cadira, del Regne Antic, i Cant dels qui baten el gra, del Nou, als quals cal afegir el Cant dels banquets, del Mitjà. Pròpiament egípcia és l’anomenada literatura pessimista. Les dures condicions polítiques i econòmiques regnants en el país durant el Primer Període Intermedi enfosquiren l’optimisme proverbial dels egipcis, i fruit d’això fou un cert nombre d’obres en les quals predomina el pessimisme: Admonicions d’un savi egipci, Diàleg d’un desesperat amb la seva ànima, un dels Cants de l’Arpista i Les lamentacions de Khakheperre-sonbe (aquesta, però, de la dinastia XII). No és fins a l’època ptolemaica que hom troba un continuador del gènere, almenys en part, en la Crònica demòtica.
Foren també les condicions polítiques del país que determinaren l’aparició de la literatura lleialista. A causa, en efecte, del caràcter usurpador de la dinastia XII, els seus membres decidiren de fomentar la fidelitat a la institució monàrquica. El gènere és documentat en la rondallística (Conte de Sinuhé), la literatura sapiencial (La instrucció lleialista i La instrucció d’un home al seu fill), les autobiografies i els texts de pedreres i mines. Constitueix, de fet, una variant de la literatura propagandística, tan freqüent a l’antic Egipte (Himne a les victòries de Tuthmosis III, Instrucció d’Ammenemes I i Profecia de Neferty, aquestes dues últimes de la dinastia XII, etc). Poques són les obres sobre viatges i aventures. Trobem rastres del gènere en els texts històrics, els semihistòrics i les obres de ficció. Pertanyen als primers algunes inscripcions reials (com l’expedició al Punt del regnat de Hatšepsut) i diverses autobiografies (la de Khufhor, de la dinastia VI, que s’endinsà quatre cops a Núbia, la d’Amenemheb, del regnat de Tuthmosis III, que narra les seves aventures a Síria, etc). Pel que fa als segons, hi ha, per exemple, la Carta satírica de Hori (regnat de Sethi II), que dóna una bona descripció del nord de Síria, Fenícia i Palestina, i el Conte o Informe de Wenamon (regnat de Ramsès XI). Obres de ficció són, entre d’altres, el Conte de Sinuhé (el seu marc és Palestina) i el Conte del nàufrag (la Mar Roja), ambdós de la dinastia XII. Malgrat l’amor dels egipcis per la natura i l’esforç físic, el gènere esportiu fou poc conreat. Dues de les peces que es conserven, Els plaers de la caça i la pesca i El rei esportiu són de la dinastia XVIII, cosa que no deixa d’ésser lògica, car fou aleshores que es formà la tradició esportiva, d’acord amb la qual el faraó era un superhome (estela, per exemple, d’Amenofis II prop de la Gran Esfinx). Les escenes d’aquesta mena són freqüents, d’altra banda, en les mastabes del Regne Antic, en els hipogeus del Regne Mitjà i Nou o en els temples funeraris (com el de Ramsès III a Madīna Habu).
La literatura satírica tampoc no és gaire habitual malgrat el sentit de l’humor dels egipcis (l’acudit més antic que hom coneix es troba en un papir d’època ramèssida, conservat a París). Aquest vessant de la idiosincràsia egípcia apareix reflectida majorment en l’art (escenes quotidianes en mastabes i hipogeus; óstraka satírics. Pel que fa a la literatura, hi ha dues obres d’una certa importància: la Sàtira dels Oficis o Instrucció de Dua-Khety, del Regne Mitjà, i la Carta satírica, del període ramèssida, en la qual l’escriba Hori ridiculitza el seu col·lega Amenemope. A diferència dels grecs i dels mesopotàmics, els egipcis no semblen haver-se sentit atrets per les faules. D’època faraònica només se'n conserva una: la Disputa entre l’estómac i el cap. Del període grecoromà, en canvi, n'hi ha una sèrie en el conte mitològic El mite de l’ull del sol. La literatura eròtica està més ben representada. L’obra cabdal són els famosos Cants d’amor, una sèrie de cinquanta-nou poemes repartits entre quatre papirs d’època ramèssida. Com en altres gèneres, hi ha fragments eròtics en obres no eròtiques: teogàmia entre la mare de la reina Hatšepsut i el déu Amon, Conte dels dos germans, Aventures d’Horus i Seth, etc. Un famós papir de Torí, amb pintures i anotacions qualificades d’obscenes, se situa a mig camí entre la literatura i l’art. Aquest últim ha conservat també algunes escenes delicadament eròtiques, com les dels banquets. L’existència d’un teatre egipci és un descobriment relativament recent. A l’igual que el grec en els seus inicis i el medieval, era fonamentalment religiós. Hom li suposa una gran antiguitat (Regne Antic), bé que les seves obres més representatives es conserven en còpies de data posterior: el Drama de la coronació, del Regne Mitjà, el Drama de la Creació (dinastia XXV) i el Mite d’Horus a Edfu, del període ptolemaic. L’existència del gènere dramàtic queda demostrada també per la representació de misteris religiosos en certs festivals. El tema de la interrelació de les literatures de l’Orient Antic resulta complex. Nogensmenys, és evident, que, com la mesopotàmica, l’egípcia influí l’Antic Testament. En són exemples clars, entre d’altres, les Màximes d’Amenemope en el cas de Proverbis 22,17 - 23,14, l'Himne a Aton en el del Salm 104 i els Cants d’amor en el del Càntic dels Càntics.
A partir del segle II aC i durant l’alta edat mitjana es desenvolupà la literatura en llengua copta (literatura copta). Posteriorment, la literatura egípcia es desenvolupà en l’àmbit de la cultura aràbiga (literatura àrab).