La velocitat de migració de la partícula depèn de la seva dimensió i de la seva càrrega. Aquests dos factors influeixen d’una forma oposada sobre la mobilitat electroforètica: el primer la disminueix i el segon l’augmenta. L’electroforesi esdevingué un mètode analític després de la tesi doctoral d’A. Tiselius (1930), per la qual li fou atorgat el premi Nobel el 1948. Hom classifica les tècniques electroforètiques en dos grans grups: l' electroforesi en fase lliure , també anomenada de gradient mòbil , en la qual la migració de les partícules es produeix en el si d’un líquid donat, i l' electroforesi de zona , en la qual la migració de les partícules s’efectua en un líquid mantingut sobre un suport adient (acetat de cel·lulosa, gel d’agar-agar, gel de midó, acrilamida o paper) damunt el qual és aplicada la mostra. Un dels mètodes més emprats, per raó de la seva simplicitat i rapidesa d’execució, és el de l’electroforesi sobre acetat de cel·lulosa, sobretot en l’anàlisi de les proteïnes sèriques amb finalitats clíniques, car permet la diagnosi de moltes malalties. Així, hom detecta, amb les solucions amortidores normals, albúmina, α 1 -globulines, α 2 -globulines, β-globulines, i γ-globulines; aquestes distintes fraccions poden ésser dosades per lectura fotomètrica directa amb llum transmesa, en el mateix full de paper. Les fraccions proteiques (proteïnograma) són desnaturalitzades per la calor o per un mètode químic, de manera que restin fixades sobre el suport, alhora que són revelades per colorants, com el blau de bromofenol i l’azocarmí. L’electroforesi constitueix una de les tècniques analítiques de més abast, sobretot en el terreny de la bioquímica. És emprada en l’anàlisi qualitativa i quantitativa de proteïnes, àcids nucleics, polisacàrids, enzims i d’altres. Hom pot combinar l’electroforesi amb unes altres tècniques, com la cromatografia i la convecció per gradient de temperatura, combinació que, quan és amb la precipitació immunològica, és anomenada immunoelectroforesi . Ultra l'electrofocalització, hom n'ha desenvolupat altres sistemes, com l’anomenada electroforesi en gel amb dodecilsulfat sòdic ( SDS , i eventualment, amb d’altres composts similars), en què les proteïnes són desnaturalitzades per escalfor i trencats llurs enllaços S-S. El dodecilsulfat sòdic és un detergent aniònic que s’uneix per forces hidrofòbiques a les cadenes proteiques esdevingudes lineals, i formen un compost SDS-proteïna que migra cap a l’ànode en funció del seu pes molecular. La resolució d’aquest sistema és òptima: la diferència d’un sol aminoàcid pot ésser-hi detectada.
Electrofòresi de proteïnes sèriques: les diferents fraccions se separen al llarg de la banda del paper revelat i amb el densitòmetre hom obtè la gràfica de composició
© fototeca.cat