OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

elegia

elegía (es), elegy (en)
substantiu femeníf
Literatura    Música

Sumari de l’article

elegía (es), elegy (en)
poètica poètica i música mús
Composició poètica basada originàriament en el metre del dístic elegíac.

Sorgida a la Jònia asiàtica, tenia temàtica i característiques diverses (guerrera, amorosa o fúnebre), les quals es mantingueren en passar al Peloponès (s. VI aC). La conrearen Tirteu, Mimnerm i altres, i d’una manera connatural hi apareixia l’element miticonarratiu o el gnòmic. Amb els poetes romans (Tibul, Properci i Ovidi) prevalgué el to fúnebre i el nostàlgic; hom hi troba també exemples d’elegies patriòtiques o gnòmiques. En època medieval aquestes característiques temàtiques es mantingueren, però hom prescindí de la uniformitat mètrica (Boccaccio —Elegia di Madonna Fiammetta, lament amorós en prosa— i Petrarca), que fou recuperada, tanmateix, durant el Renaixement (Garcilaso de la Vega), època en què hom troba elegies en llatí i en llengües modernes. Als s. XVI i XVII el metre es diversificà novament, i al s. XVIII hom adaptà la mètrica clàssica a les diverses llengües modernes en què fou conreat el gènere (Klopstock, Goethe, Hölderlin i Coleridge). Amb el Romanticisme el to elegíac i el líric en general arribaren a confondre's. Al s. XX ha estat conreada —sobretot per part dels modernistes— l’elegia amorosa (Juan Ramón Jiménez, D’Annunzio) i l’elegia fúnebre (Miguel Hernández). Sobre el text d’una elegia alguns compositors (Händel, Purcell, etc) escriviren música, i hom ha designat llurs composicions amb el nom d'elegia, el qual ha estat posteriorment aplicat a composicions musicals sense text, com la de Fauré per a violoncel i piano (opus 24) o la d’Elgar per a orquestra de corda (opus 58).

L'elegia als Països Catalans

Als Països Catalans, el gènere elegíac es desenvolupà durant l’edat mitjana sota les denominacions de plany, complanta o lamentació (Guillem de Berguedà al s XII, Guillem de Cervera al s XIII, Gabriel Ferrús al s XIV). Els anomenats planys de la Verge, la mostra més important dels quals són els de Ramon Llull (1275?, 1292?), tingueren una gran difusió del s XIII al XV. L’elegia clàssica, determinada per la forma mètrica i no pel contingut, s’introduí a Catalunya a la fi del s XIV gràcies a la traducció de les Heroïdes d’Ovidi per Guillem Nicolau. Tanmateix, malgrat la progressiva influència dels clàssics, hom continuà conreant els planys d’estil medieval (Complants a la lamentable presa de Constantinoble, 1454). En la literatura moderna, cal destacar les Elegies de Joan Alcover, incloses en Cap al tard (1909) —en general, moltes composicions dels autors de l’Escola Mallorquina presenten un acusat to elegíac—, l'Elegia (1925), de Josep M. López-Picó, i, sobretot, les Elegies de Bierville (1942), de Carles Riba.

Col·laboració: 
RoA

Llegir més...