El pensament enciclopedista pot ésser identificat amb el dels anomenats “filòsofs” francesos de la segona meitat del segle XVIII. Fora de França, la influència de l’enciclopedisme fou força notable, especialment a Suïssa, a Polònia i a les penínsules ibèrica i italiana; així, per exemple, la Junta de Comerç de Barcelona tenia l'Enciclopèdia a la seva biblioteca, malgrat que havia estat prohibida per la inquisició. En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se visiblement en el racionalisme i l’empirisme, els enciclopedistes pretenien d’assolir l’objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxi social. Les realitats eren contemplades amb un esperit historicista i omnicomprensiu, ordenades de manera interrelativa, de forma que constituïssin una totalitat coherent i comprensible. Llur posició humanista i antiteològica conduí els més conseqüents d’entre ells a un materialisme antimetafísic en les “ciències naturals” (unitat de matèria i de moviment) i en la teoria del coneixement (sensisme); això els portà a postular una identitat essencial entre fenòmens espirituals, biològics i fisicoquímics, on recolza llur incipient evolucionisme. En el terreny socioeconòmic, acolliren certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de llibertat de producció i de comerç. Políticament, basaren llurs teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica, però oscil·laren en la pràctica entre diversos nivells d’acceptació d’un estat tutelar benefactor o d’un parlamentarisme representatiu. Sociològicament, llurs addictes procedien de determinades capes de la burgesia (administració, professions liberals, medis industrials i comerciants) lligades al procés de producció, i en representaven la consciència més lúcida. Llur acció ajudà, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític, però durant la Revolució Francesa el grup perdé expectativa en l’opinió, sobretot davant els jacobins. De llurs rengles sorgiren els idéologues, que tingueren força pes durant el període directorial i napoleònic.
L'enciclopèdia i els inicis de la crítica literària i artística
L’interès a trobar la raó de les coses donà origen a la configuració d’una crítica estable, un dels capdavanters de la qual fou precisament Diderot, que, seguint la tònica de Jean-Baptiste Dubos (1670-1742), esdevingué un defensor del paper dels sentiments —de les “passions"— i de la natura com a font d’inspiració, motiu pel qual donà un valor especial a l’obra de Jean-Baptiste-Siméon Chardin. La burgesia culta, sustentadora de les idees enciclopedistes, refusava, d’altra banda, la retòrica barroca, desproveïda ja d’efectivitat social dins la nova visió del món. L’escultor Falconet, amic de Diderot, donava una típica versió enciclopedista de la missió de l’escultura en considerar-ne el fons per damunt de la forma i creure, amb mentalitat didàctica, que la seva finalitat principal era de perpetuar la memòria dels grans homes, a fi que servissin de model a les generacions posteriors. Els enciclopedistes participaren també en la polèmica sobre la música francesa i la italiana (querelle des bouffons), a favor d’aquesta. Rousseau i Diderot, especialment, defensaren el valor de la música com a llenguatge dels sentiments i, en l’òpera, la superioritat de l’italià damunt el francès per a expressar-los.