Actualment ha adquirit un gran desenvolupament l' entomologia aplicada, que estudia els efectes nocius dels insectes sobre la salut de l’home i dels animals, l’acció perjudicial de les plagues d’insectes sobre les plantes conreades i els mitjans biològics o extrabiològics per a combatre'ls. Així, fou en el camp de l’entomologia aplicada on hom inicià les primeres experiències en la lluita biològica, d’una gran utilitat per a combatre les plagues, atès l’elevat índex de contaminació que han assolit determinades zones agrícoles a causa de l’ús abusiu d’insecticides químics. L’estudi de la morfologia i la biologia de determinats insectes ha fet que alguns hagin estat emprats constantment com a animals d’experimentació en genètica, com és ara la mosca drosòfila en fisiologia o àdhuc en sociologia, intentant aplicar el coneixement de les bases que regeixen el comportament dels insectes socials a l’estudi de les societats humanes, com han fet Chauchard i Karl von Fritsch, nat el 1886 i premi Nobel del 1973. Tot això fa que el camp de l’entomologia aplicada i dels seus derivats ofereixi un univers com més va més ampli, bé que en el camp de l’entomologia pura els avenços es produeixen constantment, àdhuc en camps tan erms en altres ciències zoològiques com són els de la morfologia i la sistemàtica, amb el descobriment constant de gèneres o espècies, amb llur descripció i amb l’estudi de llur distribució. Hom pot considerar que l’entomologia nasqué amb Aristòtil, que fou el primer a individualitzar els insectes com a grup zoològic definit i els designà com a έντομα, d’on deriva el nom de la ciència que els estudia. Després d’Aristòtil, la ciència entomològica restà gairebé immòbil, puix que tant els estudis de Plini el Vell entre els romans com els d’Isidor de Sevilla i Albert Magne seguiren exactament els ensenyaments d’Aristòtil en aquest aspecte. Arran del descobriment d’Amèrica, i a conseqüència de l’interès despertat per la coneixença d’insectes nous i rars, renasqué una altra vegada l’afecció entomològica. L’anglès Eduard Wotton (1492-1555) publicà, a mitjan segle XVI, l’obra De differentiis animalium libri decem (1552), una gran part de la qual és dedicada als insectes. A mitjan segle XVII, l’entomologia començà a adquirir un caràcter veritablement científic. L’holandès Goedart (1620-68) publicà, a l’últim terç de segle, una obra cabdal, Metamorphosis et historia naturalis (1662-67), en la qual estudia el desenvolupament dels insectes. L’italià Malpighi (1628-94) i l’holandès Swammerdam (1637-80) estudiaren, respectivament, l’anatomia interna dels insectes i llur sistemàtica. Swammerdam incloïa encara dins els insectes els altres artròpodes, però ja n'establia una classificació basada en els diferents tipus de metamorfosi. Al ssegle XVIII i al començament del XIX, l’entomologia s’orientà gairebé exclusivament a l’anatomia i a la sistemàtica. Al segle XVIII, Linné (1707-78), en el seu fonamental llibre Systema naturae (1774), concebia ja els insectes com una classe integrada per set ordres, bé que continuà incloent dins un d’aquests els miriàpodes, els crustacis i els aràcnids. Vallisnieri (1661-1730) i, sobretot, Réaumur (1683-1757) estudiaren el comportament i els costums dels insectes. Geoffroy Saint-Hilaire (1772-1844) publicà, el 1764, el primer estudi de faunística entomològica en un treball sobre els insectes dels voltants de París. Els danesos De Geer (1710-84) i Fabricius (1745-1808) donaren un nou impuls a la sistemàtica. De Geer, sobretot, intentà una classificació dels insectes basada en l’estructura de l’aparell bucal. Però el veritable fundador de l’entomologia moderna fou Latreille (1762-1883), que, en el seu llibre Genera crustaceorum et insectorum (1806), establí les bases de la moderna sistemàtica dels insectes. El 1885, Brauer donà una classificació millor dels insectes. Cal destacar la gran influència que tingueren, en el decurs de tot aquell segle, els estudis de les lleis de l’evolució, la qual cosa contribuí a fixar la filogènia dels insectes com a grup i la de cadascun dels seus ordres. D’aleshores ençà, és interminable la llista d’entomòlegs de vàlua; cal esmentar, però, els francesos Janet, J.H.Fabre, Chauvin i Jeannel, autors d’estudis sobre sociologia, fisiologia i comportament animals, els anglesos Kirby, Meltcaf, Spencer i Lubbock, els alemanys Von Fritsch, Keler i Weber, l’italià Grandi i els nord-americans Swam, Williams, Fox, Rockstein i Snoderass.
L'entomologia als Països Catalans
Als Països Catalans els estudis entomològics començaren d’una manera científica al segle XIX. Marià de la Pau Graells, catedràtic d’entomologia de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1835), descobrí el lepidòpter Graellsia isabellae i estudià la fil·loxera. Miquel Cuní i Martorell és autor d’un Catálogo sinonímico de los lepidópteros de Cataluña (1871) i d’un Catàleg de Coleòpters de Catalunya (1876). Manuel Martorell i Penya realitzà un estudi general dels insectes reunit en el Catálogo sinonímico de los diversos órdenes de insectos de Cataluña (1879). Francesc Cardona i Orfila publicà (1872-78) el catàleg dels coleòpters de Menorca. Pere Antiga estudià els himenòpters i els dípters i publicà, el 1888 i el 1902, catàlegs de les seves troballes. Josep Maria Bofill i Pichot és autor d’un catàleg dels himenòpters de Catalunya (1902-06). Longí Navàs edità a partir del 1905 estudis sobre neuròpters i grups afins. Ascensi Codina i Ferrer estudià, entre el 1915 i el 1931, els coleòpters i els hemípters. Antoni Vilarrúbia s’especialitzà en els himenòpters; el seu germà Joaquim Vilarrúbia reuní una important col·lecció de lepidòpters i és autor de llibres de divulgació entomològica. Francesc Espanyol i Coll s’ha destacat sobretot pels seus estudis sobre els coleòpters, tant de la península Ibèrica com de les Balears, els quals li han donat renom internacional, i també per haver creat escola als Països Catalans; a més, ha impulsat la fundació de dues entitats importants, com són la Societat Catalana de Lepidopterologia (1978) i la Societat Europea de Coleopterologia (1986).