Els escuts grecs eren circulars, mentre que els romans eren rectangulars. Al començament de l’edat mitjana eren de fusta amb el centre de metall. Les il·lustracions revelen que a Catalunya, a l’època comtal, eren usades dues menes d’escut: el rodó, adequat per a lluitar a peu, i el d’ametlla (guerrers de la Bíblia de Rodes i dels segells eqüestres dels comtes de Barcelona), propi per a la lluita a cavall. Ambdues modalitats persistiren al segle XIII, en què aparegué també el de forma ogival; les corretges amb què l’escut era subjectat al braç ja rebien llavors el nom de maniple. Al s XIV les divisions de l’escut, que obeïen a la disposició dels claus que subjectaven el maniple, eren anomenades quarters o quartons i aprofitades per a formar l’ornamentació i els emblemes heràldics; els escuts eren coberts de llaunes de ferro o d’acer, de vegades amb vellut per damunt, i hom feia ja distinció als inventaris entre els escuts de guerra i els de junyir. Al segle XV, amb la divulgació de l’arnès blanc, que protegia metàl·licament tot el cos, l’escut esdevé gairebé innecessari. Entre els diversos escuts medievals conservats cal esmentar el que porta el senyal heràldic dels Cervelló (Museu de Castelló de la Plana), el que abraça l’estàtua jacent d’Hug de Cervelló (església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès) i el dels Requesens.
m
Història