i espiritisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

espiritisme

espiritismo (es), spiritualism (en)
substantiu masculím
Esoterisme
espiritismo (es), spiritualism (en)
espiritisme espir
Doctrina i moviment que es fonamenta en la creença en els esperits, llur manifestació i ensenyament.

Segons la doctrina espiritista, l’home és constituït per tres elements principals: l’ànima, immaterial i immortal, el cos físic, element material, i el periesperit, amb el qual s’uneix l’ànima després de la mort (esperit); i hom pot comunicar-se amb els esperits de la zona terrestre a través d’un mèdium. L’espiritisme representa una forma actualitzada de l’antiga pràctica de l’evocació dels morts. En l’espiritisme, les ‘proves’ aportades de fenòmens que contradiuen el sentit comú o les lleis de la natura formulades per la ciència són molt poc sòlides (en el millor dels casos), i la suggestió o fins i tot l’engany hi són molt presents. Com a moviment nasqué el 1848 a Hydesville (Nova York) a casa de la família Fox, en posar-se suposadament en contacte amb les filles de la casa, Margaret i Katie, l’esperit d’un mort que havia estat enterrat al celler pel seu assassí, antic llogater. Afavorit per les cerimònies quàqueres, s’estengué pels EUA. L’any 1852 una missió de mèdiums recorregué Anglaterra, i suscità un gran interès; l’any següent arribà a Alemanya, i d’allí passà a França, on el pedagog francès Léon Hippolyte Denizart Rivail, conegut com Allan Kardecelaborà la teoria sistemàtica integral més important de l’espiritisme. A França sorgiren també destacats difusors de l’espiritisme com ara Léon Denis (1847-1927). El 1898 l’Església Catòlica prohibí les pràctiques espiritistes. La recepció, l’arrelament i l’extensió del moviment als Països Catalans té lloc des de la fi dels anys cinquanta del s. XIX, i el 1863 ja hi circularen les primeres edicions clandestines de les obres de Kardec traduïdes al castellà. Els seus practicants, des d’aleshores fins a la fi de la guerra civil el 1939, es trobaven principalment entre les classes populars. Organitzaren centenars de centres espiritistes i publicaren revistes i llibres per a la difusió del moviment. Barcelona en fou un dels centres més importants: la Societat Barcelonesa Propagadora de l’Espiritisme edità les primeres traduccions de les obres de Kardec i aviat molts dels barris de la ciutat tingueren llur centre i s’editaren un gran nombre de revistes o circulars. Gràcia en fou un dels nuclis bàsics, i hi destacà la figura d’Amàlia Domingo i Soler, que des del centre La Buena Nueva fundà una de les revistes de més llarga durada, ‘La Luz del Porvenir’, que perdurà fins el 1936.L’espiritisme es vinculà molt aviat a l’esquerra política i sindical —és remarcable el vincle amb l’anarquisme català— i desafia simbòlicament i empíricament l’ordre catolicoburgès mitjançant tècniques associades amb els usos extàtics del cos, i es trobà associat d’aquesta manera, a partir d’unes pràctiques irracionals, a l’eclosió de moviments de contestació de l’ordre establert tals com el feminisme, l’antimilitarisme, el cooperativisme, la reivindicació d’un ensenyament laic, mixt i gratuït, l’homeopatia i l’hidromagnetisme. Els seus adeptes reivindicaven la viabilitat de demostrar científicament la comunicació entre els vius i els esperits dels morts, que lligaven a una interpretació socialment emancipadora del cristianisme. De la gran difusió de l’espiritisme en terres catalanes n'és significativa la celebració a Barcelona, el 1888, del Primer Congrés Internacional Espiritista, que acollí la participació de més d’una setantena de delegacions de tot el món. Entre els seus militants figuren, per exemple, l’anarquista Emili Guanyavents. Foren també destacats adeptes Eduard Amaya i Mena, Frederic Climent i Terrer, Josep Comas i Solà (que posteriorment n'afirmà la falsedat), August Vinyals, H.Turó, Humbert Torres, que traduí obres de Bozzano al català, etc. Tanmateix, l’espiritisme hagué de combatre l’oposició de l’Església i diversos fraus que perjudicaren el seu prestigi; d’altra banda, societats diverses intentaren de donar-li un nivell científic més alt i es passaren al teosofisme.Després d’una època de clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), tornà a tenir un moment de gran esplendor a la Segona República, que es reflectí amb la benvinguda oficial per part de representants de la Generalitat de Catalunya, el Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona al catorzè congrés espiritista internacional celebrat a aquesta ciutat de l’1 al 10 de setembre de 1934. Posteriorment, la repressió sobre el moviment al llarg dels s. XIX i XX culminà en una persecució brutal des del 1939, de la qual ja no es recuperà.

Llegir més...