Es tracta d’una dissociació específica de les funcions psíquiques, amb una progressiva destrucció dels records i alteracions en la relació entre intel·ligència i conducta, i és acompanyada sovint d’un tancament enfront del món exterior, manifestat com a indiferència i desinterès.
Pel fet que l’esquizofrènia apareix durant l’adolescència, en un principi rebé el nom de demència precoç, però aquesta denominació es mostrà aviat com a impròpia, car l’esquizofrènia, d’una banda, pot presentar-se també en altres èpoques de la vida, i, d’altra banda, és prou diferent de les altres demències i el seu curs no és sempre maligne. Paul E. Bleuler li assignà el nou nom (que significa ‘ment escindida’) i en destacà la pluralitat de formes, l’essència de les quals veié en una pèrdua de la unitat de la personalitat.
Hom no ha fet, tanmateix, una definició i explicació convincents que incloguin totes les diverses modalitats d’esquizofrènia, així com tampoc no han estat establertes totes llurs etiologies (que varien des de casos clarament endògens a d’altres de relacionats amb conflictes psicològics d’adaptació). Alguna escola més recent nega àdhuc que l’esquizofrènic sigui un malalt mental.
La seqüenciació completa del cromosoma 22 humà per part del Projecte de la Diversitat de Genoma Humà ha revelat la presència de gens en aquest cromosoma que, quan estan mutats, poden provocar esquizofrènia. L’esquizofrènia evoluciona a vegades d’una manera continuada i altres vegades amb brusques interrupcions.
Sembla accessible a la psicoteràpia i pot ésser sotmesa a tractament farmacològic; tanmateix, una meitat dels qui resten als manicomis són esquizofrènics. Hom en distingeix tres grans tipus: les esquizofrènies hebefrèniques, amb símptomes derivats de la manca d’afecte, les catatòniques, amb repercussió en l’àmbit motor, i les paranoiques, amb al·lucinacions i deliris.